divendres, 2 de novembre de 2018

La Ciutadella de Roses vista per Pierre Lepautre.

Núm. 1 - Biblioteca-Arxiu del Castell de Peralada.



Dades arxivístiques del document


Autor: LEPAUTRE, Pierre (Paris, 1648/52-1716)
Tècnica: Gravat al coure
Data: 1693
Mides foli: 68,5 x 60 cm.
                     Gravat superior: 8,5 x 22 cm.
                     Gravat central: 26,7 x 32,5cm.
                     Text: 4,5 x 22 cm.
BAPP. Fons Antoni de Rocabertí, comte de Zavellà.
Llegenda: Francès.
Cartografia, Gravats, Guerra dels Nou Anys.


Història arxivística

Aquest gravat forma part de la col·lecció cartogràfica d’Antoni de Rocabertí (1831-1887), comte de Savallà / Zavellà.


Descripció del document

El foli és el resultat de la impressió de tres planxes de coure. Per una part disposa de dos gravats de la vila de Roses: el superior correspon a una vista de la Ciutadella i, l’altra, a una planimetria de la mateixa. A la part inferior un quadre de text explica el fet històric.
Autor:
Pierre Lepautre. Fill de Jean Lepautre « l’Ainé » (1618-1682), gravador ; Nebot de l’ arquitecte Antoine Lepautre (1621-1679) i germà de Jacques (1653-1684), qui va gravar les indumentàries dibuixades per Jean Bérain.

Pierre es conegut como a dibuixant, gravador i arquitecte. L’any 1699 va rebre el nomenament de dibuixant dels Bâtiments du Roi; a ell es deu l’aplicació d’una nova decoració a Versalles que es coneixeria amb el nom de Rococó.

Lepautre, qui va assollir el càrrec de “graveur ordinaire du Roy”, dedica el present gravat a “Monseigr. de Pontchartrain, Ministre, Secretaire d’Etat […]”, Louis Phélypeaux (1643-1727), marquès de Phélypeaux, comte de Pontchartrain, i Secretari d’Estat de la Marina de Lluís XIV.

Gravat superior:
Títol en filactèria: PROFIL DE LA VILLE DE ROSES / en Catalogne.
S’observa el perfil de la Ciutadella i el de la vila. Al fons les muntanyes, que no responen a la realitat, en perspectiva cavallera. En primer terme, galeons de l’exèrcit invasor s’apropen per a conquerir la plaça.

Gravat central:
PLAN / DE LA VILLE DE / ROSES / Avec les Attaques. / DEDIÉ / A Monseigr. de PONTCHARTRAIN / Ministre, Secretaire d’Estat / Contrôleur general &c. / Par Son tres humble / et tres obeissant Serviteur / P. LE PAUTRE. / Graveur ord. du Roy / Au pril de Sa Maj.
Cartel·la amb el títol inclosa en cornucopia (s.d.), conté també la dedicatòria i l’autor; es troba rematada per l’escut d’armes de la familia Phélypaux de Maurepas i corona de marquès, flanquejat por dues àguiles. A la base elements relacionats amb la batalla naval i, en el centre, un grutesc.

Explicació en cortinatge: “EXPLICATION. / des renvoys du Plan et des Attaques. / A. Bastion de St. Iean. / B. Bast. de St. Georges. / C. Bast. de St. André. / D. Bast. de St. Iacques. / E. Bast. de Ste. Marie. / F. Demie Lune pres- / que Ruinée. / G. Partie sans chemin couvert. / H. Battrie de Mortiers. / I. Batterie de Canon.” A la base l’escala “100/Echelle de 100 Toises” [= 3,9 cm]. (i.i.), es troba sustentat per angelets que porten escuts amb la L entrellaçada i lises, a la base s’hi troben altres angelets i dofins, i rematat per cúpula amb flor de lis. Tots els elements fan referència a la corona francesa.
Orientat mitjançant rosa amb lis, amb el nord a l’est del mapa (c.i.); Relleu per sombrejat. Cultius i arbres representats. En el mar, galeons i galeres.
L’escena està presidida per la planimetria de la plaça forta de Roses, els seus baluards detallats per clau alfabètica (A-I).

Es coneixen diverses versions del gravat central:
1. La versió aquí reproduïda, igual a la preservada a la Col·lecció Mascort.
2. Una versió en alemany en lletra gòtica i títol en alemany, amb una finestra en la qual s’hi troba el gravat superior del present exemplar, que llueix el títol en filactèria “PROSPECT DER FESTUNG ROSES”. A la base, l’explicació s’ha mantingut en francès.

A la Biblioteca Nacional de Madrid es conserva una versió del present foli en el qual s’uneixen les tres parts –els dos gravats més el text—, mitjançant emmarcaments ornamentals, elements iconogràfics referents a la guerra i figures mitològiques com el deu Mart i la figura femenina alada que representa el triomf i la victòria. Així mateix en disposa d’un exemplar el col·leccionista rosinc, Carles Páramo.





Contextualització històrica

En el sigle XVI s’encomana la construcció de la fortificació de Roses, considerada punt estratègic del nord de Catalunya, a l’enginyer espanyol Luis Pizaño; aquest rep l’ajut d’enginyers italians. A la Ciutadella inclouen el nucli de població i la doten d’espai considerable per a les futures instal·lacions militars. El resultat de la fortalesa va quedar configurat en sistema pentagonal i l’enginyer de Milà, Juan Bautista Calvi, hi va realizar grans modificacions.

Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) cau en mans franceses, i durant la Guerra de los Nou Anys (1689-1697), es repeteix. Finalitza amb la Pau de Ryswick (1697).
El present gravat il·lustra algún moment del darrer conflicte, quan la plaça forta va ser conquerida pel Mariscal Duc de Noailles.

Bibliografia:

LÍTER, C.; SANCHIS, Fr.; HERRERO, A. Cartografía de España en la Biblioteca Nacional (siglos XVI al XIX). Madrid: BN, 1994. Núm. 993 (Versión 2).
CASTELLS, R.,  CATLLAR, B., RIERA, J., Ciutats de Girona. Catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX. Girona: COAC-DG, Diputació, 1994.
Núm. 253, pág [388].
FUENTE DE PABLO, P. de la “La fortalesa de Roses i els enginyers de Lluís XIV: una aportació al coneixement de la seva actuació (1693-1714)”. AIEE. Figueres, 27 (1994). págs. 117-148: il.

PADROSA GORGOT, Inés, La Cartografia de la Colección Mascort. Escenas de la historia Torroella de Montgrí: Fundació Mascort: 2018, págs. 96-97. 

dimarts, 9 d’octubre de 2018

El document del mes d'octubre 2018
EL CESSAMENT I DESTITUCIÓ DELS MEMBRES DE L’AJUNTAMENT AL MES D’OCTUBRE DE 1934





Dades arxivístiques del document

CAT AMLLN Fons de l’Ajuntament de Llançà, Secció gestió jurídica -administrativa, Subsecció òrgans col·lectius de govern, Sèrie Ple de l’Ajuntament, Llibre d’actes del Ple, 23 v, acta de la sessió del dia 25 d’octubre de 1934, pàg. 44v-45r.


Història arxivística

Aquest document es troba dins del “Libro de actas del Ayuntamiento” que recull les actes de les sessions del Ple de l’Ajuntament entre els anys 1933 i 1935. Aquest volum forma part de la sèrie de llibres d’actes de la subsecció òrgans col·lectius de govern de la secció de govern municipal i gestió jurídica-administrativa del fons de l’Ajuntament de Llançà.


La sèrie Ple de l’Ajuntament del fons de l’Ajuntament de Llançà conserva la documentació relacionada amb les sessions del Ple de l’Ajuntament – actes, llibres d’actes, i expedients de sessions - des de l’any 1837 fins a l’actualitat. La majoria de les decisions més rellevants que es porten a terme en un ens es prenen en les sessions plenàries, ja que el Ple és l’òrgan de màxima representació política de l’Ajuntament.


El fons de l’Ajuntament té els seus orígens en el mateix moment en què l’any 1482, l’infant Enric, comte d’Empúries, concedí en un privilegi a la Vila de Llançà, la facultat de proposar batlle i d’organitzar-se en Consell o Universitat. Quan el conjunt dels Països Catalans així com Aragó perderen la Guerra de Successió a principis del segle XVIII el nou rei Felip V d'Espanya va substituir tot el règim local català pel castellà. El nou règim que s'imposaria als vençuts va quedar recollit al Decreto de Nueva Planta (1714). El model català d′universitats (segons cada regió: consells, paeries, jurats, consolats, etc.) fou suprimit per complet i els nuclis urbans passaren a ser ajuntaments, igual que a Castella. La majoria d'ajuntaments eren governats per un alcalde o batlle (aquesta paraula sobrevisqué, ja que el seu significat català tradicional ja era el d'una autoritat delegada per un superior) i un consell de regidors, l'un i els altres nomenats des de dalt pel corregidor. Les funcions dels nous ajuntaments eren molt més limitades que les de les institucions pròpies que havien tingut fins aleshores. Tot i els canvis produïts al llarg dels segles, i des del S. XV, la institució administrativa local de Llançà , va tenir un arxiu on guardar la documentació que anava produint o rebent, en funció de les competències i funcions que li havien estat concedides al llarg dels segles, i així d’aquesta manera es va anar constituint el fons de l’Ajuntament de Llançà.


Contingut 

L’acta recull els acords presos en la sessió del ple del dia 25 d’octubre de 1934. Així consta que a les vuit de la tarda es varen reunir a la Casa Consistorial els regidors que formaven l’Ajuntament (sorgit de les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 i constituït a 1 de febrer de 1934), convocats per el Comandant de la caserna de la Guàrdia Civil del Port de la Selva, Juan Vich i sota la seva presidència varen celebrar la sessió plenària amb un únic punt a l’ordre del dia: la comunicació de l’ordre institucional que cessava en els seus càrrecs a l’Alcalde, Tinents Alcalde i regidors escollits en les eleccions de gener.

I així ho recull l’acta “…convocada por el Sr. Comandante del Puesto de la Guardia Civil del Puerto de la Selva bajo cuya presidencia se celebra el acto y dio cuenta inmediatamente á los sres del consejo de que esta reunión tiene por objeto en virtud de las facultades que tienen conferidas de quedar cesantes en sus cargos á toda la corporación municipal…”

L’Alcalde, Pere Purcallas Salvà; els tinents alcalde, Josep Merigó Armengol i Joan Barris Parés; i els regidors, Didac Fa Feliu, Vicenç Riera Purcallas, Jaume Jofra Purcallas, Josep Feliu Egidio, Plàcid Roig Gibert, i Pere Castelló Ferrer; varen quedar automàticament cessats de tots els seus càrrecs. I com així consta a l’acta “...y los sres concejales, tenientes de alcaldia y el alcalde hacen entrega de las insignias...que tenían en su poder”.

En aquesta mateixa sessió, el comandant de la Guàrdia Civil va nomenar a Joan Bassegoda Pagès, com a alcalde gestor únic de l’Ajuntament de Llançà. Bassegoda va ocupar el càrrec fins al 29 de juliol de 1935, data en que es va constituir un nou Ajuntament presidit per Joaquim Molins Pujadas. Hem de remarcar que entre els 25 d’octubre de 1935 i el 29 de juliol de 1935, es va paralitzar l’activitat plenària.

Pere Purcallas Salvà (Llançà, 21/10/1884-Mèxic, 1980), Va ser proclamat alcalde en les dues úniques eleccions municipals que es varen realitzar durant la Segona República a Llançà, les del 15 d’abril de 1931 i a les del 14 de gener de 1934. L’any 1938, va ser nomenat delegat d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya a Girona. Posteriorment l’any 1939, es va exiliar a Mèxic.


Context 

Els fets del sis d'octubre va ser un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. La intenció de Companys, tal com han destacat la majoria de historiadors, era provocar un gir ela direcció, de la República. Recuperar, dit d’una altre manera , l’esperit del 14 d’abril de 1931, transformat arran de l’entrada de la dreta reaccionària i anti autonomista al govern de l’Estat.

Aquest intent desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria –L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria - per part del govern de l’Estat. A Astúries, en el que s'anomenà la Revolta d'Astúries, els fets foren molt més sagnants amb centenars de morts per l'enfrontament entre la Guàrdia Civil i l'exèrcit contra l'Aliança Obrera. Durant els fets del sis d'octubre els actes de violència a Barcelona i a la resta de Catalunya varen causar 74 morts i 252 ferits. 

Durant les setmanes següents el govern de l’Estat va estendre la repressió a tots els municipis de Catalunya, fins al punt que dos mesos després, el desembre de 1934, hi havia uns 3.400 empresonats polítics. Lluís Companys i els membres del seu govern foren empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar 30 anys de presó, i foren enviats als penals de Cartagena i de Santa María.

El govern de l’Estat va suspendre l'autonomia catalana indefinidament, i va sostreure-li moltes de les seves competències entre aquestes, les d'ordre públic, justícia i ensenyament. Des del mateix 7 d'octubre la Generalitat va quedar intervinguda per l'autoritat militar nomenant governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat el coronel Francisco Jiménez Arenas.

Cent vint-i-nou ajuntaments governats majoritàriament per ERC foren dissolts i el governador va nomenar interinament a polítics locals a fins a la Lliga, el Partit Radical i la CEDA, com a gestors-alcaldes. 

La repressió fou generalitzada: Es va imposar el castellà com a llengua de la Generalitat, l'edifici que ocupava el Parlament va esdevenir caserna militar, es dissolgué el patronat de la Universitat Autònoma, es prohibiren les activitats dels partits, els sindicats i les associacions catalanistes i d'esquerres i es tancaren els seus locals.

La Llei de Contractes de Conreu fou derogada per les noves autoritats. En aquesta direcció es van impulsar fins a 1.400 judicis contra rabassers i parcers per desnonar-los de les terres. 


Bibliografia i informació relacionada

· BOSCH CUENCA, Pere ; “Desmemòria dels Sis d’Octubre”, El Punt Avui, núm. 14781, dissabte 6 d’octubre de 2018, pàg. 12

· CLAVAGUERA CANET , Josep ; “Llançà: Notes històriques”, Barcelona, Ajuntament de Llançà , Editorial Salvat, 1986.

· CLAVAGUERA CANET , Josep; “Llançà” Quaderns de la Revista de Girona, 84), Girona, Diputació de Girona / Obra social “La Caixa”, 2000

· PADROSA GORGOT, Inés ; “Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà”, Girona, Diputació de Girona, 2009

· TERMES, Josep : “De la revolución de setembre a la fi de la guerra civil 1868-1939” (Volum IV Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar), Barcelona, Edicions 62, 1987.








divendres, 31 d’agost de 2018


Premis a la Virtut i Amor al Treball de la Fundació Clerch i Nicolau



Dades arxivístiques del document
CAT AMF 012 Fons Fundació Clerch i Nicolau. Sol·licitud presentada als Premis a la Virtut i Amor al Treball. 1915.

Història arxivística
El fons documental de la Fundació Clerch i Nicolau, que es conserva a l'Arxiu Municipal de Figueres, va aparèixer enmig de la documentació històrica de l'Ajuntament de la ciutat. Això segurament és degut al fet que l´alcalde era també el president de la Junta del Patronat que administrava la Fundació. Posteriorment, es va produir un nou ingrés de documentació l´any 2012 gràcies a una donació de la mateixa Fundació. 

El fons ocupa un total de 7 capses i 4 volums del període 1894-1981, tot i que predominen els anys 1915-1963. Conté bàsicament escriptures de propietats de Joan Clerch i documentació produïda per la Fundació: llibres d'actes de la Junta del Patronat, comptes, expedients dels Premis a la Virtut i registres d'alumnes de l´Escola d'Arts i Oficis.

Contingut
Els Premis a la Virtut es convoquen per primer cop el 1915 amb l'objectiu de distingir veïns pobres de Figueres que durant l´any hagin donat exemple de virtut i amor al treball. Els expedients corresponents contenen la convocatòria i les condicions per optar als Premis, les sol·licituds presentades i, finalment, la relació de guanyadors. La documentació més rellevant és la referent a les sol·licituds, on l´interessat ha d'especificar a què es dedica, el nom de l'empresa i el temps que fa que hi treballa, el nom del seu patró i la situació que el fa mereixedor del premi. També hi consten les signatures de dos veïns del seu carrer, de l´alcalde de barri i del patró del sol·licitant, les quals donen fe de la veracitat de les dades aportades.

Les històries que s'hi recullen són les d'homes i dones treballadores a compte d'altri que mantenen amb minsos jornals i sense cap ajuda famílies nombroses, malalts, persones grans, discapacitats físics i/o psíquics... L'any 1915, per exemple, un sol·licitant amb dona i sis fills menors de 10 anys al seu càrrec explica: «Con el mezquino sueldo de 10 reales mantengo y visto a todos sin el socorro de ninguna sociedad benéfica teniendo un hijo enfermo [...] no faltándole los medicamentos necesarios para su curación, y con el tiempo que trabajo en la casa no he faltado ni un solo día de trabajo». El 1921, una dona sosté que manté «a su hija Teresa, de 40 años, soltera, imbécil e inhábil para ganarse el sustento», i tot plegat mostrant bona conducta i un caràcter virtuós, tal com afirma un dels concursants de 1917: «No he sido encausado ni borracho y trabajo todos los días para mantener 5 hijas todas menores de edad sin haber pedido nunca una limosna a nadie».

Context
Joan Clerch i Nicolau neix a Figueres el 1854. Als 14 anys marxa amb la seva família a Barcelona i allà aprèn l'ofici de teixidor. Amb el seu pare i el seu oncle funden una petita fàbrica tèxtil a Argentona, i més tard una altra a Barcelona. Ja en solitari, construeix la colònia tèxtil Clerch a Osor, situada prop d'Anglès, la qual comença a funcionar l'any 1905. Mor el 1912, i en el seu testament llega béns a la ciutat de Figueres perquè es creïn uns premis a la virtut i una escola d'arts i oficis. Per administrar aquest llegat es forma una Junta encapçalada per l´alcalde de Figueres (que n´és el president), el rector de la parròquia de Sant Pere, el jutge de Primera Instància, el governador militar del castell de Sant Ferran, el director de l´Institut, els dos majors contribuents del municipi en concepte de contribució industrial i el mestre Esteve Trayter.

L´any 1915 es convoca la primera edició dels Premis a la Virtut i Amor al Treball. Per participar-hi, és indispensable ser de Figueres i haver de treballar per mantenir-se. La finalitat dels premis no és atendre els més pobres, sinó les persones que s´esforcen i sacrifiquen per vèncer les dificultats de la vida. És a dir, es dirigeixen a una classe treballadora que subsisteix de forma precària amb sous molt baixos i que, a més, pateix una situació familiar complexa. L´any 1915, s'hi presenten més de cent vint figuerencs i s'atorguen quatre primers premis de 150 pessetes, vuit segons premis de 100 pessetes i vint-i-dos tercers premis de 50 pessetes cadascun. L´any següent, el nombre de participants s'enfila fins a gairebé cent cinquanta, fet que provoca canvis en les condicions per a la convocatòria de 1917. A partir d'aquest any, cal acreditar com a mínim dos anys de residència a Figueres i trobar-se en alguna d´aquestes circumstàncies: mantenir una persona pobra i incapacitada per treballar sense tenir-hi obligació; mantenir quatre fills menors de quinze anys; mantenir almenys dues persones més grans de la família pobres i que no puguin treballar; en el cas de les vídues, mantenir almenys dos fills menors de 15 anys o una persona gran. Aquest enduriment provoca que en els anys següents i fins al 1936 es presentin una mitjana d'entre trenta-cinc i quaranta-cinc sol·licituds.

Un cop tancat el termini de presentació, tota la informació és revisada per comprovar que sigui correcta. En un primer moment, aquesta tasca la duien a terme els agutzils i més endavant, la guàrdia municipal de Figueres. Aquí és on es fa palesa la picaresca dels sol·licitants. És el cas, per exemple, d'una senyora que cada any s'hi presenta argumentant que cuida tres fills de 14, 13 i 11 anys i que, a més, envia diners al seu sogre de 73 anys. Un cop fetes les comprovacions pertinents, el zelador informa: «En vista que los hijos cada año son más jóvenes y consultado el padrón de vecinos, resulta que tienen 18, 16 y 12 años; en cuanto al suegro, como está lejos no lo hemos podido comprobar». En un altre cas, un home vidu diu que manté tres fills menors de 14 anys, la sogra de 68 anys i quatre nebots menors d´11 anys, però el zelador investiga i conclou: «Es verdad que tiene tres hijos. Es verdad que es viudo y que tiene suegra; y también es verdad que en la casa tiene cuatro sobrinos, pero a estos los mandó a buscar hace unos cinco meses para ver si podían adquirir un primer premio de la Virtud...».

Durant els anys de la Guerra Civil no hi ha convocatòria. Es reprèn el 1940 amb les mateixes condicions que en l´etapa anterior, però ara la guàrdia municipal ha de fer un informe on no només es comprovin les dades, sinó també la conducta pública i privada «en lo que sea posible», així com antecedents que puguin orientar la Junta: «buenos modales», «su hija està separada de su esposo por divergencias de carácter», «sus hijos, si bien asisten al colegio, no es con la debida puntualidad»... Les sol·licituds al llarg del període franquista van disminuint, fins que finalment a la dècada de 1970 els premis es deixen de convocar, d'una banda perquè amb el pas dels anys el capital fundacional donat per Joan Clerch proporciona una minsa renda anual, i de l´altra perquè aquests premis, que s´emmarquen en l´àmbit de la beneficència particular, són substituïts per la implantació d´un sistema públic d´assistència social.

Més informació
- Ribas Armengol, Pere. Història de les Fundacions Clerch i Nicolau. Figueres: Gràfiques Pujol, 1985.

dimecres, 8 d’agost de 2018

EL DOCUMENT DEL MES D’AGOST DE 2018

DE LA CORNETA AL FACEBOOK: 
EL PREGONER JOSEP ROQUER DE FIGUERES (1899) 


REFERÈNCIA ARXIVÍSTICA
ACAE- 110- 85 Ajuntament de Figueres. Expedient de nomenament de pregoner públic i presa de possessió de l’any 1899. Capsa núm. 1587.

HISTÒRIA ARXIVÍSTICA
Aquest expedient forma part del nucli fundacional del 1991 de l’ACAE, ja que va ser el primer ingrés de documentació histórica que ingressà l’Ajuntament de Figueres.

CONTINGUT
El document que presentem és l’expedient de l’any 1899 de nomenament d’un nou membre de la plantilla municipal de Figueres, en concret, un nou pregoner. Exigien tenir coneixements de música per saber tocar la corneta, a part de poder llegir i escriure amb correcció. Cal explicar –pels pocs avessats en instruments musicals- com una corneta no és el mateix que un cornetí, encara que els dos són instruments de vent, el segon va proveït de pistons i té un registre més agut i una sonoritat més penetrant, i la corneta és més simple i fàcil de fer-la sonar. S’hi presentaren sis candidats. La convocatòria oficial es va publicar al Butlletí de la Província i premsa local. La persona triada va ser Josep Roquet Fort, veí del carrer Tapis de Figueres, després de superar unes probes eliminatòries de música i lectura. Res a veure amb els pregoners de poblacions petites, encara que la presència de pregoners amb funció d’agutzils, campaners i enterramorts ha estat present fins fa poques dècades, així, a tall d’exemple, recorden a Lluís Vilagran Vilà fins al 1985 com el pregoner de Navata, a la vegada que feia de massatgista de l’equip de futbol local.

CONTEXT
L’ofici de pregoner havia estat molt arrelat als pobles i, fins i tot, força gent encara guardem a la nostra memòria, amb nostàlgia i nitidesa, una imatge de la figura d’un home que passava pels carrers, a toc de trompeta, per anunciar un ban o encàrrec important. Potser només ho relacionem amb el cine, però la seva presència ens és prou coneguda. L’acció de pregonar també es coneix com “fer la crida”. Solia començar sempre amb la mateixa cantarella: “Per ordre del senyor alcalde es fa saber …” i solien ser dites en català, ja que eran fetes a mà, en contraposició amb els bans i anuncis impresos que solien ser en llengua castellana. De totes maneres, l’agutzil o pregoner només solia parlar la seva llengua materna. Hem de pensar que bona part de la població era analfabeta o amb coneixements poc suficients per entendre, així que lectura en veu alta i clara era l’únic mitjà informatiu que podia arribar a tothom.

A l’actualitat els altaveus posats als cims dels campanars han substituït les figures plenes de vida dels pregoners, i més ara amb l’edició de butlletins municipals o escrits posats a la bústia de cada casa, ja es fa saber el que calgui; també cal anotar la ràdio local, si en disposen, i la irrupció de les xarxes socials com el portal web del consistori. En un sentit més modern, el pregoner dels nostres temps només seria qui fa el pregó de les festes majors.


dimarts, 3 de juliol de 2018

Oferta de vacances a socis de la Cambra Agrària de l'Escala

Núm. 7 - AME. Arxiu Municipal de l'Escala



Dades i història arxivística del document


AME, Fons Cambra Agrària de l'Escala, Document del 17 de gener de 1955 on la Junta Nacional de Hermandades organitza, com cada any, un Plan de Turnos de Descanso para trabajadores agropecuarios y matrimonios.

L’Arxiu administratiu municipal de l’Ajuntament de l’Escala custodia, entre els seus fons, documentació relativa a la Cambra Agrària de l’Escala gràcies a la donació que en va fer el que en va ser secretari, i després també president, a la dècada dels noranta, el sr. Francesc Puig Condom.

La documentació es troba encapsada en 26 capses normalitzades en bones condicions de conservació. El gruix de la documentació que podem trobar en aquest arxiu ens remet a l’època franquista i amb documents que expliquen el dia a dia de la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos” de l’Escala. Aquesta documentació està ben conservada però pendent d’ordenació i d’inventari

El que sí quan hem pogut constatar és que malauradament no disposem de documentació anterior a l’any 1944 però el que ens ha arribat ens permet fer-nos una idea de les funcions que tenia a partir d’aquella data. Sí que tenim documentació posterior, un cop arribada l’aparent democràcia i fins la dissolució de l’ institució l’any 1993.


Contingut


La Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de l’Escala.

Les “Hermandades”, creades a partir d’un Decret de 17 de juliol de 1944, es van constituir a cada poble i eren organitzacions sindicals que s’havien de dedicar a la protecció i assistència als treballadors agraris. Tenien diferents funcions: donar suport als pagesos en la tramitació de les cotitzacions a la Seguretat Social, planificació de collites, confecció d'estadístiques, comercialització de productes, gestió de subvencions, gestió de bàscules de pesos, confecció d’assegurances col·lectives davant desgràcies ocasionades pel tremps com gelades o pedregades, entre d’altres, a més de tenir vincle directe amb el Servicio Nacional de Productos Agrarios (SENPA).

L’any 1962 es va crear la Hermandad Sindical Nacional i amb òrgans dependents com les Cámaras Oficiales Sindicales Agrarias (C.O.S.A). Dins de l’engranatge franquista neix del Fuero del Trabajo i de l’obligació de la sindicació, emmarcat dins la Central nacional Sindicalista, depenent de la Falange. L’estructura interna i el funcionament s’acollien de manera estricta a aquests principis: l’afiliació podia prendre tres formes (com a familia campesina, com a empresa agrícola o com a productor independent “ a cuenta ajena”). L’entitat s’havia d’organitzar en tres seccions: social, grups econòmics i obra assistencial. Els òrgans de govern eren els habituals i que també trobem a les confraries de pescadors: president, cabildo local o junta de govern, assemblea plenària i comissions delegades. Foren més instruments de control polític del règim sobre la pagesia, que no pas una resposta a les autèntiques necessitats de l’agricultor.





En base a la documentació que hem trobat a l’Arxiu Administratiu de l’Escala i amb l’objectiu de poder entendre què és el que es feia en aquestes organitzacions durant el franquisme, hem volgut dividir les activitats que duien a terme en base a diferents apartats i amb documentació que n’exemplifiquen de forma clara el seus objectius i sobretot les seves intencions:
  • Reparació de camins
  • Treball comunitari
  • Repartiment d’adobs
  • Formació
  • Llavors i cultius
  • Policia rural
  • Cessió i adquisició de maquinària agrícola
  • Tractaments a cultius
  • Servicio Nacional del Trigo
  • El·leccions
  • 1956, l’any de la gelada
  • Vacances, oci i loteria

Context


Breu introducció a l’organització agrària a Espanya

Les Cambres Agràries d´Espanya, organitzades pel Reial Decret del 14 novembre de 1890 van ser l’antecedent de les cambres agràries locals.

Després de la Guerra Civil, el govern franquista va abolir els sindicats i cooperatives agrícoles i va crear les "Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos", que a partir d’un Decret de 17 de juliol de 1944, es van constituir a cada poble.

En època democràtica, el Reial Decret 1336/77 va convertir les antigues Hermandades en les Cambres Agràries Locals, procés que es va allargar des del 1977 al 1980, corporacions de dret públic que mantenien les funcions anteriors i esdevenen òrgans consultius de l'administració en allò referent a les normes que afectin a l'interès agrari. Les Cambres Agràries Locals varen ser traspassades l'any 1993 a la Generalitat de Catalunya, segons el R.D. 48/1993 de 15 de gener, que les va dissoldre el mateix any per la Llei 17/1993, de 28 de desembre.

Pel decret 30/1994 de 21 de gener i la circular 5/1994 de 2 de febrer del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca es realitzen les operacions de liquidació del patrimoni i drets i obligacions de les cambres agràries locals, i es posen a disposició del cap de la corresponent oficina comarcal del DARP.

L’any 1994 arran de les primeres eleccions a Cambres Agràries, la democràcia arriba per fi al camp, i finalment disset anys després de les primeres eleccions demo­cràtiques li és reconeguda la seva representativitat a la Unió de Pagesos de Catalunya. La Unió de Pagesos guanya les eleccions amb un 69 % dels vots.


Per saber-ne més:


Armangué, J; Falgueras, J; Testart, A. Cambra Agrícola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat. Brau edicions. 2016.







dimarts, 5 de juny de 2018

Pompeu Fabra i els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili

Núm. 6 - AMCE. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries




Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 39. Arxiu fotogràfic. Col·lecció Jordi Ametlla. Celebració dels Jocs Florals a la ciutat de Montpeller. 19 de maig de 1946. Autor desconegut. 

Història arxivística

Fotografies cedides en suport digital per Jordi Ametlla Rivas nét de Claudi Ametlla Coll, periodista i polític. Claudi Ametlla exercí el càrrec de governador civil de de Girona (1931-32) i de Barcelona (1933), també fou diputat al Congrés (1936-1939). Estigué casat amb la castellonina Maria del Carme Peris Mas de Xexàs, amb qui tingué tres fills, Josep Maria, Anna Maria i Claudi. En acabar la guerra la família s’exilià a França i posteriorment a Mèxic. 

Al llarg dels darrers anys, Jordi Ametlla ha realitzat diverses donacions a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. El conjunt ingressat consta d'una cinquantena de fotografies en suport digital i documentació corresponent a la història de la seva família i les relacions amb diferents polítics i intel·lectuals a l’exili. 


Contingut

La fotografia correspon als Jocs florals que es van celebrar a la ciutat de Montpeller el 19 de maig de 1946. A la fotografia, Pompeu Fabra i Ventura Gassol acompanyats per la reina dels Jocs Florals i les damisel·les de la “cort d’amor”. El grup es troba davant del Teatre Municipal de Montpeller, espai que acollí la celebració. Acompanyen a les noies el lingüista Pompeu Fabra i al polític Ventura Gassol, que aquell any fou premiat amb la “Flor natural” pel poema Ametller florit. La reina dels jocs, al centre i amb un ram de flors, és Teresa Rovira Comas, filla gran d’Antoni Rovira i Virgili que s’havia format a l’escola de bibliotecàries abans de l’esclat de la guerra civil. La damisel·la que veiem al costat esquerre de Pompeu Fabra és la castellonina Anna Maria Ametlla Peris, filla del polític i periodista Claudi Ametlla. Els Jocs Florals de Montpeller van ser presidits per Antoni Rovira i Virgili, President del Parlament de Catalunya a l’exili, i els membres del jurat foren Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer i Amadeu Hurtado, entre altres. 

El polític i escriptor Rafael Tassis va redactar la crònica d’aquella edició dels Jocs florals a la Nostra Revista, una publicació editada a la ciutat de Mèxic D.F. Tassis relatava que Paul Boulet, alcalde de Montpeller, va obrir l’acte i que seguidament es va tocar la Marsellesa i l’himne occità. Enric Guiter, professor de llengua i de literatura catalana a la Universitat de Montpeller fou l’encarregat de llegir el veredicte dels premis. A banda de Ventura Gassol, foren guardonats Josep Carner amb “l’Englantina”, que no hi va ser present per trobar-se a Bèlgica; Carles Grandó va rebre la “Viola”, i Fermí Gual, Julià Palau i Josep Maria Prous varen guanyar els accèssits. Després del lliurament de premis, un tenor va cantar L’Emigrant. Aquell any van rebre 173 composicions, 130 poesies i 43 treballs en prosa. L’acte es va acabar amb el cant d’Els segadors per part de tots els assistents.

Grup d’intel·lectuals i polítics a Montpeller. D’esquerra a dreta, dos desconeguts, Pompeu Fabra, Ventura Gassol, desconegut, Heribert Barrera i Joan Garcia Castellet, membre de la comissió organitzadora dels Jocs Florals, davant del Museu Fougau de Montpeller, 1946. CAT AMCE 39. Arxiu d’imatges. Col·lecció Jordi Ametlla.

Context

Després de la guerra civil, molts catalans s’havien exiliat a països com ara França, Mèxic o l’Argentina, i un cop establerts van intentar crear un ambient de continuïtat amb la cultura i la llengua catalana. Una de les accions que dugueren a terme va ser la de recuperar els Jocs florals que havien quedat interromputs amb la Guerra Civil. S’anomenaren Jocs Florals de la llengua catalana. La primera edició fou l’any 1941 a Buenos Aires. La seguiren Ciutat de Mèxic el 1942, Santiago de Xile el 1943, l’Habana el 1944, Bogotà el 1945 i Montpeller el 1946. La celebració dels Jocs florals a l’exili va continuar de forma ininterrompuda fins a l’any 1977, que es van celebrar a la ciutat de Munic. 

Les dues imatges escollides pel document del mes són especialment importants pel fet que hi apareix el lingüista i gramàtic Pompeu Fabra, pare dels fonaments del català modern. L’agost del 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar que el 2018 se celebressin els 150 anys del naixement de Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva Gramàtica Catalana.


Diccionari ortogràfic, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, 1931. CAT AMCE 64. Família Nin Pous.

Tot i que Fabra era enginyer químic de formació, va dedicar la seva vida a la normalització de la llengua catalana. Fou president de l’Institut d’Estudis Catalans (1917-1939) i entre el 1933 i 1939 va ser nomenat president del Patronat de la Universitat de Barcelona, en aquell període coneguda com Universitat Autònoma de Barcelona. Acabada la guerra civil es va exiliar a la localitat francesa de Prada de Conflent i durant el seu exili fou nomenat Conseller de la Generalitat de Catalunya (1945-1948). Morí el 25 de desembre de 1948 i està enterrat al cementiri de Prada. 

El 1891 Fabra va publicar Ensayo de gramàtica del catalán moderno. La seva carrera com a enginyer químic va avançar en paral·lel amb les seves tasques a favor de la llengua catalana i la normalització lingüística. L’any 1906 va participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1911 fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i creà la secció filològica amb l’objectiu de fixar les normes de la llengua catalana que es publicaren un any més tard. Els treballs de Fabra van continuar amb la publicació del Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el 1931 el Diccionari general de la llengua catalana. 


Agraïments

Agraïm la informació aportada per Jordi Font Agulló, director del Museu Memorial de l’Exili (La Jonquera); Montserrat Catalan, ex directora de l’Arxiu Terradellas (monestir de Poblet) i Josep Vall director executiu de la Fundació Josep Irla (Barcelona). 

Per saber-ne més

- AMETLLA, Claudi (2013): Memòries polítiques 1890-1917. Barcelona, RBA, La Magrana. 
- TASIS, Rafael (1946): “Els jocs florals de la Llengua Catalana a Montpeller”, dins La nostra revista. Núm. 6 de 15 de juny de 1946. 
- Any Pompeu Fabra 2018. Generalitat de Catalunya. Recurs en línia: http://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici/

dimecres, 2 de maig de 2018



Núm. 5 - Document del mes de maig de 2018

Balls i festes a Roses a finals del segle XIX 



Dades arxivístiques del document
CAT AMR 12.14. Fons Família Palou Soler, Gestió de la Sociedad Recreativa la Rosense, Llibreta de comptes de la societat i de la botiga d'Ignasi Turró, 1885-1898.

CAT AMR 12.14. Fons Família Palou Soler, Gestió de la Sociedad Recreativa la Rosense, Rebuts solts de pagaments d'asssociats de l'any 1885.

Història arxivística
El fons va ser ingressat entre els mesos de maig i juliol de 2016. En la donació hi havia diferents entitats documentals, el de la família Palou Soler, així com les seves activitats mercantils i socials; el de la revista Rhode; el de l'Associació de Veïns de Roses Rhode i Rialles de Roses. Malauradament, una part del fons no va ingressar físicament a l'Arxiu Municipal i només va ser digitalitzada els mesos de febrer i març de 2017, perquè una familiar la volia conservar.

Contingut
Quan es realitza un estudi sobre qualsevol entitat o associació poques vegades hom pot trobar la seva documentació econòmica i social. Simplement, els historiadors poden aproximar-se a les seves realitats a través de la premsa, documentació pública i alguns documents esparsos conservats per algun antic directiu o soci. No és el cas de la Societat Recreativa la Rosense, que gràcies a la cura d'Ignasi Turró es van conservar documents relatius a la gestió de l'entitat de l'any 1885, any en què en va ser comptador. Aquell any el president de la Rosense era Joaquim Grau.

El llibre de comptes que es presenta va tenir, però, un doble ús. No només es va emprar per la comptabilitat de l'entitat, sinó que també va servir pels comptes de la botiga del mateix Ignasi Turró. Si els comptes de l'entitat se cenyeixen a l'any 1885, a partir de 1893 el quadern és aprofitat pel mateix protagonista per als comptes de la seva botiga. Així mateix, Turró, que era el comptador de l'associació el 1885, va conservar els rebuts dels pagaments dels socis i de forasters que volien entrar als balls de la societat, així com el fragment d'un llistat de socis de 1884 i 1885. 

Rebut per l'entrada de forasters

En aquesta segona vida de la llibreta s'hi consignen les vendes diàries realitzades amb el detall del producte venut i el seu preu. També hi ha apuntats els rebuts de les mercaderies entregades a proveïdors i els enviaments de garbes per tren o carruatge a Figueres, Badalona, Barcelona, Olot i Vic.

Al final de la llibreta hi ha el testimoni que molts documents antics recullen, els gargots dels nens i nenes de les famílies. En aquest cas, el nom de Maria Turró escrit desenes de vegades. Entremaliadures en documents que, amb el pas dels anys, havien deixat de tenir el seu valor administratiu.

Context
Al llarg de la història un dels denominadors comuns de tota societat és el seu esbarjo. Mai ha faltat, seguint unes o altres modes els humans han adaptat els seus entreteniments als temps que corrien en cada moment. En aquests documents de la societat la Rosense es veu la clara vocació de l'entitat per oferir música i balls als rosincs de finals del XIX. Un poble que necessitava d'esbarjo en un context de declivi econòmic després del boom del comerç de cabotatge a mitjan segle XIX i de l'agricultura vitivinícola. Si bé els consulats, comerciants, notari i altres havien desaparegut el 1885, els rosincs que quedaven necessitaven passar-s'ho bé i dinamitzar socialment una societat rica i diversa fins feia ben poc. Una època en què també s'estableixen algunes cases d'estiueig a Roses, enteses com les bases del turisme que al llarg del segle XX anirà modelant la població i els seus habitants.








dilluns, 9 d’abril de 2018

El plànol del castell de Sant Ferran de Pedro Martín Zermeño. 
La construcció que determinarà el creixement 
urbanístic i demogràfic de figueres del s. XVIII.



Dades arxivístiques del document

Títol: PLANO DE LA PLAZA DE S. FERNANDO QUE SE CONSTRUIE EN LA MONTAÑA DE CAPUCHINOS YMMEDIATA A LA VILLA DE FIGUERAS EN EL AMPURDÁN Y A QUE SE DIÓ PRINCIPIO EN 4 DE SEPTRE. DE 1753.
Autor: Pedro Martín Zermeño.
Tècnica: Tinta i aiguada sobre paper verjurat.
Data: 1753
Mides: 105 x 117,5 cm
BAPP. Fons Miquel Mateu.
Plànol històric. Fortificació militar.
Llegenda: Castellà.

Història arxivística

El plànol fou adquirit per Miquel Mateu per a ser incorporat a l’Arxiu del Palau de Peralada.

El document ha estat present en diverses exposicions, entre les quals consta la organitzada pel Ministerio de Información y Turismo que va tenir lloc a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, l’any 1954 i, la darrera va ser a l’exposició anual de la Biblioteca del Palau de Peralada: “Napoleó i Catalunya”, 2008-09.

Contingut

En llegenda adjunta hi consten els punts principals i l’estat de les obres. Transcripció literal:
A Cortina que une los Baluartes Sn. Phe. y Sta Barbara: se halla su Muro Elevado á 10 pies sobre el Rodapie.
B Baluarte de Sta Barbara: Queda su Muro y Revestimiento del Terraplen, mamposteado al Nivel del piso interior de la Plaza y terraplendo.
C. Cavallero que ocupa lo interior de dicho Baluarte: se hallan sus cimientos concluidos, como tambien los Pies derechos de sus Bovedas y cubierta la destinada á Cisterna.
D Cortina que une los Baluartes Sta Barbara, y Sn Dalmacio : se halla igualmte mamposteada sobre su Rodapie al piso interior de la Plaza, y lo mismo los cimientos de la Bovedas que la ocupan, destinadas para aloxamiento de la tropa.
E. Baluarte de Sn Dalmacio: se halla asimismo mamposteado sobre el Rodapie al piso interior de la Plaza, e igualmte la cortadura de su Gola, y los Pies derechos de la Bovedas vajas destinadas para Almaçenes, á la de su Ymposta, á excepcion de las señaladas de puntos, que estan cubiertas.
F. Cortina intermedia á los Baluartes Sn Dalmacio, y Sn Narciso: Queda mamposteada al nivel del piso interior de la Plaza, como tambien las Bovedas señaladas de puntós, y las que no lo están, á su Ymposta, destinadas todas pa Almacenes.
G Baluarte de Sn Narciso: se halla elevado su Muro, cadenas Revestimto de terraplen, y Almaçen de Polvora que està en su centro, ál piso interior de la Plaza.
H Cortina que une los Baluartes Sn Narciso y Sta Thecla: Se halla mamposteada al mismo nivel, como las Bovedas que indican los puntos y las restantes á la Ymposta, destins pa Cavallerizas. Y Balte de Sta Thecla; Su muro principal revestimto, de terraplen, Pies derechos de las Bovedas, Cortadura de la Gola, y Bovedas de esta quedan igualmte
Al piso de la Plaza.
K Cortina que une los Baluartes Sta Thecla, y SnTiago: Se halla su Muro y Pies derechos de Bovedas á la altura de 6 Pies sobre el Rodapie.
L Baluarte de SnTiago: El Muro de Flanco y cara, siguiendo la Cortina, se halla á la altura de 8 pies sobre el Rodapié.
M Cortina q une los Baltes. SnTiago y Sn Phe: Falta escabar el Foso de su frente lo q denota el Plano 6ves. de profundidad.
N. Baluarte de Sn Phe. Queda cortado en el terreno natural hasta donde indica el Escarpado.
O. Hornabeque de Sn Cenón: se halla el todo concluido de cimientos, como el Revellin y contraescarapa que el cubre.
P Minas en el frente de dho Hornabeque: Estan concluidas y se van cubriendo de tierras.
Q Revellin de Sn Antonio: está concluido de cimientos; su Cisterna al arranque de la Boveda, y á los Cimientos de su contraescarpa faltan 2 Varas para el nivel del Rodapie.
R Contraguardia de Sn Juan: Queda concluida de cimientos y su cisterna al arranque de la Boveda: però a los Cimientos de su contra escarpa faltan 2 Varas pa enrasar con el Rodapie.
S. Hornabeque de Sn Roque: Queda finalizado de cimientos, y á su Revellin y contraescarpa no se á dado principio.
T Contraescarpa que cubre el Baluarte de Sn Narciso: se halla concluida de cimientos: la Cisterna al arranque de su Boveda, y se vá abrigando de tierras por la parte exterior.
VX. Revellines del Rosario, y de las Animas: se hallan finalizados sus cimientos, y los de la contraescarpa que los cubre, la que se acompaña de tierras por lo exterior.
Z Contraescarpa que cubre el Baluarte de SnTiago: Queda concluida de cimientos y Escabada su Cisterna; pero falta revestirla.
a. Hornabeque de Sn Miguel: Queda trazado, y se á dado principio á escabar su Foso.
b. Contraguardia de Sn Pedro: Queda firmada en el terreno Natural, que se deve revestir.
c. Revellin de San Joseph. Esta concluido de cimientos, como la contraescarpa que le cubre, y su Cisterna al arranque de la Boveda.
1a. EL piso interior de la Plaza queda escabado á excepcion de lo que se indica en el Plano.
2a. En todo el Reçinto solo falta que escabar los Fosos del Hornabeque de Sn Miguel.
3a. Con las tierras que de fuera del Recinto se transportan se terraplenan los Baltes. Sta Barbara Sn Dalmacio, Sn Narcso, Hornabeque de Sn Roque, Revelln de Sn Anto, con traga de Sn Jun, y se aplicaran en los demas parages, á proporzn de la Urgencia.
Barcelona 30 de Noviembre de 1756.
Pedro Martin Zermeño

Context

Després de la Pau dels Pirineus (1659) i la modificació de la línia fronterera s’havia de pensar en una nova fortalesa que acomplís la defensa del territori. El lloc elegit va ser Figueres i el nou recinte fortificat seria el futur Castell de sant Ferran.

La seva construcció va ser determinant per a la ciutat. En primer lloc, va suposar l’expropiació dels terrenys de la comunitat caputxina establerta prop de l’indret on s’havia d’edificar la fortalesa; comunitat que es va traslladar en un indret més proper a la vila.

En segon, va suposar un augment demogràfic molt significatiu. Cal tenir en compte que, l’any 1753, hi havia dues mil persones treballant en la construcció de la futura fortalesa; si afegim les seves famílies, encara que fos en un petit percentatge, podria suposar haver doblat la població.

L’any 1717 a Figueres hi vivien unes 2000 persones i l’any 1787 gairebé 6.000. Veiem com en aquest lapse de temps, en el qual s’hi troba inclosa la construcció del recinte, la població s’havia triplicat.

Pedro MARTIN ZERMEÑO (Melilla, 1722-La Coruña, 1792). És l’enginyer militar que signa el plànol. Era fill de Juan Martín Zermeño, també enginyer militar i la persona que va començar les gestions per iniciar les obres; al ser nomenat director general d’enginyers, va cedir la responsabilitat al seu fill Pedro.

Pedro va ser l’autor i responsable de les obres del castell des de 1753 fins l’any 1762; aquest any va ser traslladat a Castella i se n’ocupà l’enginyer segon Juan Cavallero.

Va intervenir en nombrosos projectes urbanístics i militars, entre les quals cal tenir en compte les actuacions a Barcelona, a Castella, a Portugal, a Palma de Mallorca i a Galicia, entre altres.


 Exposició Napoleó i Catalunya, Biblioteca del Palau de Peralada, 2008.

Bibliografia complementària:
CARRILLO DE ALBORNOZ Y GALBEÑO, Juan. Los ingenieros militares Juan y Pedro Zermeño. Madrid: Ministerio de Defensa, 2012. 120 págs.

DÍAZ CAPMANY, Carlos. El Castillo de San Fernando de Figueres, su historia. Barcelona: Generalitat, 1982.

Exposición de libros y grabados de arte e historia militar y de documentos del período de la Guerra de la Independencia de la Biblioteca del Palacio de Peralada. Hospital de Santa Cruz, 1954. Figueras: Imprenta Trayter, 1954. 180 págs.

PADROSA GORGOT, Inés “Napoleó i Catalunya”.