dijous, 1 de desembre de 2016

El reglament dels serenos de la ciutat de Figueres (1877)

El document del mes de desembre de 2016




Dades arxivístiques del document

CAT AMF 001 Fons Ajuntament de Figueres. Reglamento para los serenos de la ciudad de Figueras. Figueres: Imprenta de Mariano Alegret, 1877 (8 p.)


Història arxivística

El reglament dels serenos, que es troba al fons documental de l´Ajuntament de Figueres, és un testimoni clar de les competències que els municipis han tingut al llarg de la seva història en l´àmbit de la seguretat i la protecció de la ciutadania. Fou aprovat pel consistori figuerenc l´1 de juny de 1877, el qual el mes de novembre d´aquell mateix any acordà la seva impressió.


Contingut

Els serenos eren els encarregats de la vigilància nocturna en els pobles i ciutats d'arreu. Aquesta figura, avui desapareguda i desconeguda per a la majoria, era molt popular entre la població i formava part del seu dia a dia. A Figueres, aquest reglament de l´any 1877 pretenia regular i actualitzar les tasques que portaven a terme. Constava de catorze articles i establia l'estructura orgànica del cos, les seves funcions i les sancions disciplinàries que es podien aplicar. En primer lloc, deixava clar que els serenos estaven a disposició de les autoritats municipals, que hi havia un cap encarregat de donar les ordres i que el col·lectiu el formaven sis persones, una per a cada barri de la ciutat. A continuació, especificava una a una les obligacions del lloc de treball. Es tractava d'una feina dura, perillosa i mal pagada, consistent a fer la ronda nocturna en què els serenos havien de protegir tant veïns com forasters, vigilar els sospitosos d´haver comès algun delicte, avisar si es produïa algun incendi, intervenir i neutralitzar qualsevol baralla o comportament indecorós als carrers, vigilar que es complissin les ordenances municipals i, finalment, ocupar-se d´apagar els fanals de gas. D'altra banda, com a agents de l´ordre municipal podien ser sancionats si no tenien una bona conducta civil i moral. Així mateix, el reglament establia que anar desarreglat, no atendre degudament els veïns o no mostrar respecte a les autoritats podia comportar des d´una amonestació o una multa fins a l'acomiadament o haver d'afrontar un judici.


Context

Avui vivim en pobles i ciutats amb enllumenat públic. Fins i tot patim contaminació lumínica i a la nit ens costa veure les estrelles. Però en el segle XIX, la nit significava foscor, una foscor només trencada per la llum precària dels fanals de gas. Nit era sinònim de criminalitat i robatoris. La inseguretat no era només al carrer, sinó també a dins de les cases, que s´il·luminaven i escalfaven amb llenya, llums d´oli, espelmes... Tot plegat feia que els incendis fossin freqüents. 
A nivell local existien patrulles de veïns que feien rondes nocturnes, però no fou fins a finals del segle XVIII que es van crear els primers cossos municipals de vigilància nocturna a ciutats com Barcelona (1786) o Madrid (1797). Fins al moment no ha aparegut cap document de creació del cos dels serenos a Figueres, però és molt possible que s'esdevingués entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. 
Els serenos eren populars i ben acceptats per la població, bàsicament per la seva utilitat i proximitat. Cada nit el servei s'iniciava amb una mena de cerimònia en què es reunien tots a la plaça de l´Ajuntament i, davant del caporal, cadascun entonava el primer cant "Alabado sea Dios, las diez han dado", i tot seguit marxava a fer la ronda cap al seu barri. De fet, fins a la creació del cos de la Policia municipal l´any 1870, els serenos figuerencs són l´única força policial i uniformada.
Amb el temps, es va anar creant una jerarquia que diferenciava, de baix a dalt, el sereno suplent, el sereno "mut" o vigilant nocturn, el sereno titular encarregat de cantar l´hora i el temps que feia i el caporal de serenos, que donava les ordres i es quedava de guàrdia a la casa consistorial per rebre els comunicats i les notícies de la resta de serenos que feien la ronda. 
Ja hem esmentat que era una feina dura i mal pagada, ja que depenia en gran mesura de les gratificacions voluntàries dels veïns. Per això el 26 d´octubre de 1936 els serenos, "considerando indigno eso de ir a pedir limosna", van sol·licitar a l´Ajuntament millorar les seves condicions salarials. Finalment el consistori va atendre les seves peticions, i el 20 de novembre de 1936 acordà que els serenos i vigilants nocturns particulars formessin un sol cos anomenat Guàrdia Nocturna, i que rebessin una "retribució decent" de l´erari municipal.
El cos de serenos va funcionar fins a la dècada de 1950. De mica en mica, les persones que el formaven es van anar jubilant i les funcions de vigilància nocturna les va assumir la Policia municipal. Un segle i mig després, doncs, quan pels carrers i places de Figueres cada vespre s'encenien els fanals, la veu dels serenos es va anar apagant. 


Més informació
  • BERNILS MACH, Josep Maria. "L´ordre públic municipal a Figueres". A Annals de l´Institut d´Estudis Empordanesos, 36 (2003), pàg. 137-162.
  • VEHÍ CASTELLÓ, Agustí. Endreçant la vila. Figueres: Ajuntament de Figueres, 2011.


dilluns, 7 de novembre de 2016

Una permuta d'una casa d'Abdó Terradas (1839)

El document del mes de novembre de 2016




Referència arxivística


ACAE-110- 225-452- T1. Fons del Districte Notarial de Figueres. Notaria de Figueres. “Manual” de Joan Pla del 1839, vol. 336, escriptura de permuta del 20 d’agost, f. 231r-233r.



Contingut


Una escriptura de permuta és un document contractual pel qual cadascuna de les parts s’obliga a donar el dret de domini o propietat d’una cosa per tal de rebre el dret de domini sobre altra. Històricament és una forma primitiva d’intercanvi anterior a la compravenda, que ja suposa l’existència de moneda i un grau d’organització social més avançat. El cas és que presentem una interessant escriptura notarial de permuta signada el dia 20 d’agost del 1839 a la notaria de Joan Pla de Figueres, entre la mare i fill, Josepa i Abdó Terradas Polí, d’una banda, i Gregori Albareda, d’una altra, on s’intercanvien una casa del carrer del Joc de la Pilota Vell de Figueres. Abdó Terradas té la propietat de l’esmentada casa per herència directa del seu pare, Anton Terradas; i la mare, per gaudiment com a usufructuària del seu marit, segons el testament clos que s’havia entregat el 13 de desembre del 1833 al notari Narcís Gay i que, després de la seva mort, va ser obert i fet públic el 9 de setembre del 1835. El pare del futur alcalde de Figueres va posseir l’esmentada casa per transmissió prèvia del seu pare, Bartomeu Terradas, el qual va comprar al marmessor de Caterina Dalfó Gros, vídua del blanquer, Pere Dalfó, l’any 1806 al despatx del notari Anton Gorgoll. A part de donar les detallades afrontacions acostumades, també el document recula en el temps per deixar ben escrit com el blanquer Dalfó havia comprat la propietat el 1782 al matrimoni Fidel i Isabel Company Thomàs. 
Albareda aporta en el’intercanvi dos sots, o parcel.les con diríem actualment, amb parets aixecades fins a una planta aproximadament, és a dir, una vivenda no acabada, situada al carrer Nou de Figueres, prop d’un corriol o camí que porta al Convent dels Caputxins i que abans havia estat un hort de la familia Perramon. Per compensar equitativament la permuta, la mare i fill Terradas reberen dos-centes lliures barceloneses en metàl·lic, ja que el valor de la casa aportada fou taxada en 1300 lliures i les dos parcel·les en 1100 lliures. 


Primera página del document


Context

La ciutat de Figueres durant la dècada del document es trobava en una etapa de refeta dels passats conflictes amb els francesos. Sabem com el carrer Nou ja estava prou alienat des del primer tram fins al carrer Pere III, amb l’edifici de l’antic Hospital de Pobres i la casa de la família Perramon, mes tard emparentats amb els Fontcuberta, que s’aixeca, encara avui, amb una entrada de pedra i escala, quasi davant de l’antic centre hospitalari; a la planta baixa hi havia allotjat la Farmàcia Xirau i en els pisos hi hagué l'Audiència Criminal, l'Arxiu Notarial i la Secció Femenina de FET i de les Jons, despres de la guerra civil. El carrer va haver d’esperar algunes dècades més per veure les magnifiques edificacions de can Pagès (actual seu del Consell Comarcal de l’Alt Empordà), l’Escola d’Arts i Oficis –Fundació Clerch i Nicolau-, la casa Nouvilas, la casa Alegret obra de Roca i Bros, entre d’altres.
El carrer del Joc de la Pilota Vell era l'actual carrer Ample on es feia servir el mur de la vila per practicar aquest joc que ja esta documentat en aquest indret al segle XVII. Durant la Guerra Gran els francesos varen enderrocar aquesta part de muralla i, posteriorment, a principis del segle XIX, es féu un nou joc de la pilota a l'horta de l'Hospital, actual plaça de Catalunya i per aquesta raó, el carrer Ample s'anomenava del Joc de la Pilota Vell.
El republicà Abdó Terradas va nèixer el 1812 a la casa familiar del carrer de la Muralla, fill d’Antoni Terradas Mañach, comerciant de grans i tractant de bestiar, i Josepa Polí Deseya, tots de Figueres. El 1842 fou elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no acceptarem l’elecció perquè es negava a jurar lleialtat a la refència d’Espartero i l’elecció va haver de ser repetida fins a cinc vegades. Terrades fou empresonat al castell de Sant Ferran de Figueres, on romangué fins a l'abril, quan va exiliar-se a Perpinyà. Des de la mateixa Perpinyà envià el Pla de la Revolució (programa polític revolucionari on Terrades definia l'estratègia dels republicans. A Barcelona havia fundat abans una organització secreta –la Societat Patriòtica– i començà a difondre un ideari republicà mitjançant un full volant (anomenat Hojas Terradas) que posteriorment fou transformat en El Republicano, periòdic de propaganda política republicana (1842). Amb residència, fou desterrat a Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París, el 1848 llançà una crida als republicans catalans i espanyols instant a la insurrecció, alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, moment en el qual el capità general Zapatero destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt i exiliat, residí els darrers mesos a Medina-Sidonia, província de Cadis, on morí el 1856.


Història arxivística

Els protocols notarials del districte de Figueres datats fins al 1799 estan dipositats a l’Arxiu Històric de Girona; els compresos entre aquest any i l’últim any consultable, és a dir, els que tenen més de cent anys d’antiguitat, són a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, en el qual s’ingressaren en virtut de la resolució de la sessió del Col·legi de Notaris de Barcelona del 2 de març de 1995. La partició d’aquest fons es va fer al mes de juliol de l’any 1938, en què el notari de Figueres, Evarist Vallès Llopart, va fer lliurament de tota la documentació notarial anterior al 1800 del districte perquè la traslladessin a l’arxiu refugi de Viladrau. La finalitat d’aquesta mesura era protegir el patrimoni documental català dels perills de la guerra, aquesta gran tasca de salvament va recaure en el responsable del Servei de Patrimoni Històric i Artístic de la Generalitat Republicana, Sr. Duran i Sanpere. Acabada la guerra, foren ingressats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1952, foren ingressats a l’Arxiu Històric Provincial de Girona. El catàleg del fons notarial del districte de Figueres es va publicar dins de la Col·lecció d’Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya, editats per la Fundació Noguera, en dos volums que apleguen la descripció dels més de vuit mil protocols històrics que formen el districte. 


Més informació
  • Ma. Angels ADROER PELLICER; Erika SERNA COBA; Santi SOLER SIMON. Catàleg dels protocols del districte de Figueres (II). Barcelona. Fundació Noguera, 2004, pàgs. 494. Col·lecció d’Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya, 28.
  • Josep Ma. BERNILS MACH. “El procés urbanístic de Figueres” a Annals de l’IEE. Figueres, XXVII (1994), pàg. 149-200.
  • Jaume GUILLAMET, Abdon Terradas. Primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos, 2000, pàgs 352. Monografies Empordaneses, 5.
  • Joan FORT OLIVELLA; Santi SOLER SIMON; Erika SERNA COBA. Catàleg dels protocols del districte de Figueres (I). Barcelona. Fundació Noguera, 2001, pàgs. 541. Col·lecció d’Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya, 26.






divendres, 30 de setembre de 2016

El fum a la vinya empordanesa

Document del mes d'octubre de 2016


Familiars i veïns del fotògraf Joan Lassús – a l’esquerra de la fotografia- a la vinya, a mitjan segle XX. També descendents de l’autor del manuscrit, Pere Lassús. (Fons: Joan Lassús, AME)


Dades arxivístiques del document

Arxiu Municipal de l'Escala, Fons Joan Lassús, Donació de Jaume Mas.


Història arxivística

L’any 1989 es va publicar el número VI de la col·lecció Fulls d’Història Local de l’Escala dedicat al conreu de la vinya. En la recerca de documentació, el Sr. Jaume Mas va cedir a l’Arxiu Municipal de l’Escala aquest manuscrit, escrit per un seu avantpassat, on explica la crisi que varen patir les vinyes de la població entre 1851 i 1857.


Contingut

“En el año de 1851 las viñas de l’Escala sufrieron hun des calabro de huna padregada que se llevo parte de la binas del terma y del terma de Torroella de Montgrí ... En el año de 1852 volvieron a sofrir parte el mismo descalabro y en el mismo año se puso una malaltia que se le llamó o nosotros le llamamos fum y cinco años estuvimos sin encuantrar remedio y al cabo de los cinco años la divina providencia quiso que se encuantrase remedio echando sofra tres veces la primera cuando brotan segunda cuando hia están listos de florir y tercera cuando hia empiezan a madurar las dos veces ultimas no se echa a nadamas que a la ubas.
Pedro Lasús”
Primer descriu la destrucció de les vinyes de les viles de l’Escala i de Torroella de Montgrí per una pedregada l’any 1851. Seguidament explica que l’any següent les vinyes foren destruïdes per l’oïdi, que ells anomenaven “fum”. Finalment ressenya com trobaren la solució al cap de cinc anys, aplicant sofre, remei que s’atribuí, d’acord amb la religiositat imperant a l’època, a la Divina Providència. El procediment d’aplicació del sofre fou el següent: els ceps s’havien d’ensofrar tres vegades: la primera quan brotaven, la segona quan ja havien florit i la tercera quan ja començaven a madurar, amb la precaució que les dues últimes vegades només se’n posés als raïms. Un cop superada aquesta malura, les vinyes es restabliren ràpidament.


Context

Segons el Cadastre de Patiño, les vinyes ocupaven el segon lloc en el paisatge agrari de l’Escala a començament del segle XVIII i no parà de créixer durant el segle XIX. Els nous propietaris de les petites parcel·les eren, segons els cadastres, les classes humils de pescadors, mariners, artesans i jornalers que d’aquesta manera veieren la possibilitat d’augmentar els seus ingressos disposant d’una altra ocupació durant el temps lliure que deixava la pesca. L’associació pesca-viticultura esdevingué durant molt de temps el modus vivendi de la majoria de la població escalenca. 
Tal com descrigué la geògrafa Yvette Barbaza: “El mal temps i els ocis forçats de l’hivern, la insuficiència dels recursos, el plaer, ben mediterrani, de “beure el vi de la pròpia vinya”, tot incitava al pescador a comprar un racó de terra, i a artigar-lo per plantar-hi alguns ceps. Així es passava ràpidament al tipus de pescador-pagès” (...). “Menyspreada pels rics, (la vinya) era el cultiu democràtic per excel·lència practicat al marge de l’activitat principal…Per tant, és en els petits ports de pesca i de cabotatge, on aquestes classes treballadores eren particularment nombroses, les possibilitats de comercialització i d’exportació anaven a favor de la vinya”.
L’evolució de les vinyes no fou uniforme sinó marcada per avenços i retrocessos. Els progressos foren deguts a la conjuntura favorable dels segles XVIII i XIX: preus elevats del vi, augment demogràfic, facilitats d’exportació i beneficis del comerç marítim. Els retrocessos foren deguts bàsicament a malalties de la vinya. Entre 1853 i 1860, la vinya experimentà un retrocés a tot Catalunya provocat per la primera de les malalties americanes, es tractava de l’oïdi, oidium tuckery, localment anomenat fum, perquè la planta quedava com fumada o florida. D’aquesta plaga concretament parla el manuscrit signat per Pere Lassús, importantíssim per la historia local, ja que data amb exactitud l’any en què les vinyes de l’Escala van ser atacades per l’oïdi i la manera com van combatre la malaltia. 


Per saber-ne més
  • Una mar de vinyes. El conreu de la vinya i el vi a Empúries, l’Escala i el Montgrí. Ajuntament de l’Escala. 2016. 
  • El conreu de la vinya. Col·lecció Fulls d’Història Local, núm. 6. Ajuntament de l’Escala. 1989.

dijous, 1 de setembre de 2016

Vaixells corsaris a l’Empordà.

  El document del mes de setembre 2016

                       
Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 08 Tribunal de la subdelegació de Marina. Núm. 42. Procés contra el capità corsari Vicente Calvi de Bastia (Còrsega) i cinc mariners anglesos tripulants del pinc anomenat El Azzardo. 1795, desembre, 18. 37 folis. Castellà.


Història arxivística

El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina (1756-1855) va ingressar a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries juntament amb la documentació històrica generada per l’Ajuntament, els fons de la Cort del Batlle de Castelló d’Empúries i altra documentació notarial. Aquest conjunt documental estava dipositat des de la postguerra en una estança al damunt de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria. Posteriorment els documents van ser traslladats a les golfes, situades sobre la sagristia. El 1987 quan va entrar en funcionament el servei d’arxiu, el rector de la parròquia, Mn. Àngel Suñer, va lliurar tota la documentació a l’ajuntament. 
El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina consta de 149 unitats documentals compostes conservades en tres capses que ocupen 0,36 metres lineals. 


Contingut

Part dels documents que formen aquesta unitat documental fan referència a la reclamació per cobrar les despeses de desplaçament i gestió ocasionades per l’obertura d’un procés judicial contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos. En el plec també hi consta un inventari de la càrrega, de la tripulació i una còpia de Patent de Cors signada el 18 de desembre de 1795 pel virrei de Còrsega, Gilbert Elliot, en nom del rei anglès Jordi III. 
El Ministre de Marina de la província de Palamós, Vicenç Sese de Borja, assessorat per l’auditor de Marina, el castelloní Josep Camps, van iniciar un procés sumari contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos tripulants del vaixell El Azzardo, que havien atracat a Port Lligat (Cadaqués). El procés judicial s’inicià a Cadaqués i els cinc mariners van ser arrestats i empresonats al castell de Sant Ferran (Figueres). Posteriorment, van ser posats a disposició del cònsol britànic a Barcelona. Desconeixem el motiu pel qual foren detinguts, ja que el document es troba fragmentat. 
Tal com ens indica l’inventari que s’ha conservat, El Azzardo era un pinc amb bandera anglesa de 60 tones que va salpar del port de Bastia (Còrsega) i comptava amb una tripulació de quaranta-u mariners. Estava armat amb 14 canons de guerra, 22 pedrers, 50 fusells, 40 sabres, pólvora, plom i altres municions. El vaixell era propietat de Josep Calvi i capitanejat pel seu fill Vicenç. El Azzardo. Tenia autorització per navegar durant 6 mesos per les aigües del Mediterrani (desembre 1795- juny 1796) i interceptar pirates i enemics de sa majestat el rei d’Anglaterra, capturar-los i conduir-los juntament amb els seus vaixells a les autoritats angleses, tal i com queda reflectit en la Patent de Cors que també s’ha conservat.

           Relació dels tripulants del vaixell, el seu origen i el seu equipatge. La major part dels mariners  eren venecians.

Context

A principis del segle XVII van començar els primers intents per implantar una matrícula que regulés a tots els membres dels gremis del mar per tal que la marina reial els pogués reclutar en cas que fos necessari. A canvi aquests gremis podrien desenvolupar lliurement els oficis del mar (pesca, comerç, etc..). A mitjans del segle XVIII, concretament l’1 de gener de 1751, es van publicar les ordenances conegudes com a Títol o tractat addicional de les ordenances generals de l’Armada. Entre altres coses, aquestes regulaven les funcions dels ministres destinats a exercir la jurisdicció de Marina a les províncies.
La costa espanyola va quedar dividida en tres províncies: Cadis, El Ferrol i Cartagena. Cadascuna d’aquestes províncies estava dividida en nou províncies més. En el cas de Cartagena, les subdivisions eren Vera, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols i Palma de Mallorca. La província de Sant Feliu de Guíxols estava subdividida en quinze subdelegacions: Sant Feliu de Guíxols, Vall d’Aro, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, Pals, Torroella de Montgrí, l’Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, La Selva de mar i Llançà. 
Al capdavant de cada província hi havia un Ministre de Marina, que era el funcionari del cos ministerial encarregat de la governació de la gent de mar, governava des de la capital de cada província i a vegades se’ls assignava subordinats, anomenats subdelegats de Marina. A cada capital de província, - inicialment va ser Sant Feliu posteriorment Roses i finalment Palamós - s’havia de nomenar un auditor o assessor de marina per tractar qüestions judicials i dos agutzils.
El jutjat de marina tenia la competència d’administrar justícia a totes les persones matriculades i havia d’atendre en primera instància totes les causes civils i criminals. També havia de tenir cura dels boscos que subministraven fusta per la construcció naval, la neteja i la seguretat dels ports, molls, fars, etc., l’habilitació d’embarcacions, el control de dotacions de sortida i d’arribada de viatgers, etc. també havia d’intercedir en les arribades forçoses, en els naufragis i les seves restes, en les captures efectuades en cors, etc.
En el plec del document del mes hem localitzat una còpia d’una Patent de Cors. De fet, aquest tipus de document era atorgat pels països i estats de diferents territoris de la Mediterrània a favor d’un corsari per autoritzar-lo a atacar vaixells enemics, d’aquesta manera formava part de la marina de guerra de l'estat que li atorgava la Patent. Aquest tipus d’accions es van utilitzar recurrentment a partir del segle XVI quan els estats no podien mantenir marines. Les patents de cors donaven dret al corsari a utilitzar els ancoratges i els ports de la nació que li atorgava, a tenir accés a les vitualles i subministraments d'una forma igual o similar al que disposaven les naus regulars de la marina, a poder mostrar el document a l'exèrcit enemic en cas de ser capturat i sol·licitar ser tractat com a presoner de guerra i no com a pirata Així, un corsari era un mariner al qui se li havia atorgat una patent de cors per la qual estava autoritzat a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega. El corsari es diferenciava del pirata en el fet que no atacava qualsevol embarcació sinó únicament aquelles que la seva patent autoritzava. L'activitat corsària es va abolir a Europa el 16 d'abril de 1856 amb la Declaració de París.