divendres, 30 de setembre de 2016

El fum a la vinya empordanesa

Document del mes d'octubre de 2016


Familiars i veïns del fotògraf Joan Lassús – a l’esquerra de la fotografia- a la vinya, a mitjan segle XX. També descendents de l’autor del manuscrit, Pere Lassús. (Fons: Joan Lassús, AME)


Dades arxivístiques del document

Arxiu Municipal de l'Escala, Fons Joan Lassús, Donació de Jaume Mas.


Història arxivística

L’any 1989 es va publicar el número VI de la col·lecció Fulls d’Història Local de l’Escala dedicat al conreu de la vinya. En la recerca de documentació, el Sr. Jaume Mas va cedir a l’Arxiu Municipal de l’Escala aquest manuscrit, escrit per un seu avantpassat, on explica la crisi que varen patir les vinyes de la població entre 1851 i 1857.


Contingut

“En el año de 1851 las viñas de l’Escala sufrieron hun des calabro de huna padregada que se llevo parte de la binas del terma y del terma de Torroella de Montgrí ... En el año de 1852 volvieron a sofrir parte el mismo descalabro y en el mismo año se puso una malaltia que se le llamó o nosotros le llamamos fum y cinco años estuvimos sin encuantrar remedio y al cabo de los cinco años la divina providencia quiso que se encuantrase remedio echando sofra tres veces la primera cuando brotan segunda cuando hia están listos de florir y tercera cuando hia empiezan a madurar las dos veces ultimas no se echa a nadamas que a la ubas.
Pedro Lasús”
Primer descriu la destrucció de les vinyes de les viles de l’Escala i de Torroella de Montgrí per una pedregada l’any 1851. Seguidament explica que l’any següent les vinyes foren destruïdes per l’oïdi, que ells anomenaven “fum”. Finalment ressenya com trobaren la solució al cap de cinc anys, aplicant sofre, remei que s’atribuí, d’acord amb la religiositat imperant a l’època, a la Divina Providència. El procediment d’aplicació del sofre fou el següent: els ceps s’havien d’ensofrar tres vegades: la primera quan brotaven, la segona quan ja havien florit i la tercera quan ja començaven a madurar, amb la precaució que les dues últimes vegades només se’n posés als raïms. Un cop superada aquesta malura, les vinyes es restabliren ràpidament.


Context

Segons el Cadastre de Patiño, les vinyes ocupaven el segon lloc en el paisatge agrari de l’Escala a començament del segle XVIII i no parà de créixer durant el segle XIX. Els nous propietaris de les petites parcel·les eren, segons els cadastres, les classes humils de pescadors, mariners, artesans i jornalers que d’aquesta manera veieren la possibilitat d’augmentar els seus ingressos disposant d’una altra ocupació durant el temps lliure que deixava la pesca. L’associació pesca-viticultura esdevingué durant molt de temps el modus vivendi de la majoria de la població escalenca. 
Tal com descrigué la geògrafa Yvette Barbaza: “El mal temps i els ocis forçats de l’hivern, la insuficiència dels recursos, el plaer, ben mediterrani, de “beure el vi de la pròpia vinya”, tot incitava al pescador a comprar un racó de terra, i a artigar-lo per plantar-hi alguns ceps. Així es passava ràpidament al tipus de pescador-pagès” (...). “Menyspreada pels rics, (la vinya) era el cultiu democràtic per excel·lència practicat al marge de l’activitat principal…Per tant, és en els petits ports de pesca i de cabotatge, on aquestes classes treballadores eren particularment nombroses, les possibilitats de comercialització i d’exportació anaven a favor de la vinya”.
L’evolució de les vinyes no fou uniforme sinó marcada per avenços i retrocessos. Els progressos foren deguts a la conjuntura favorable dels segles XVIII i XIX: preus elevats del vi, augment demogràfic, facilitats d’exportació i beneficis del comerç marítim. Els retrocessos foren deguts bàsicament a malalties de la vinya. Entre 1853 i 1860, la vinya experimentà un retrocés a tot Catalunya provocat per la primera de les malalties americanes, es tractava de l’oïdi, oidium tuckery, localment anomenat fum, perquè la planta quedava com fumada o florida. D’aquesta plaga concretament parla el manuscrit signat per Pere Lassús, importantíssim per la historia local, ja que data amb exactitud l’any en què les vinyes de l’Escala van ser atacades per l’oïdi i la manera com van combatre la malaltia. 


Per saber-ne més
  • Una mar de vinyes. El conreu de la vinya i el vi a Empúries, l’Escala i el Montgrí. Ajuntament de l’Escala. 2016. 
  • El conreu de la vinya. Col·lecció Fulls d’Història Local, núm. 6. Ajuntament de l’Escala. 1989.

dijous, 1 de setembre de 2016

Vaixells corsaris a l’Empordà.

  El document del mes de setembre 2016

                       
Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 08 Tribunal de la subdelegació de Marina. Núm. 42. Procés contra el capità corsari Vicente Calvi de Bastia (Còrsega) i cinc mariners anglesos tripulants del pinc anomenat El Azzardo. 1795, desembre, 18. 37 folis. Castellà.


Història arxivística

El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina (1756-1855) va ingressar a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries juntament amb la documentació històrica generada per l’Ajuntament, els fons de la Cort del Batlle de Castelló d’Empúries i altra documentació notarial. Aquest conjunt documental estava dipositat des de la postguerra en una estança al damunt de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria. Posteriorment els documents van ser traslladats a les golfes, situades sobre la sagristia. El 1987 quan va entrar en funcionament el servei d’arxiu, el rector de la parròquia, Mn. Àngel Suñer, va lliurar tota la documentació a l’ajuntament. 
El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina consta de 149 unitats documentals compostes conservades en tres capses que ocupen 0,36 metres lineals. 


Contingut

Part dels documents que formen aquesta unitat documental fan referència a la reclamació per cobrar les despeses de desplaçament i gestió ocasionades per l’obertura d’un procés judicial contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos. En el plec també hi consta un inventari de la càrrega, de la tripulació i una còpia de Patent de Cors signada el 18 de desembre de 1795 pel virrei de Còrsega, Gilbert Elliot, en nom del rei anglès Jordi III. 
El Ministre de Marina de la província de Palamós, Vicenç Sese de Borja, assessorat per l’auditor de Marina, el castelloní Josep Camps, van iniciar un procés sumari contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos tripulants del vaixell El Azzardo, que havien atracat a Port Lligat (Cadaqués). El procés judicial s’inicià a Cadaqués i els cinc mariners van ser arrestats i empresonats al castell de Sant Ferran (Figueres). Posteriorment, van ser posats a disposició del cònsol britànic a Barcelona. Desconeixem el motiu pel qual foren detinguts, ja que el document es troba fragmentat. 
Tal com ens indica l’inventari que s’ha conservat, El Azzardo era un pinc amb bandera anglesa de 60 tones que va salpar del port de Bastia (Còrsega) i comptava amb una tripulació de quaranta-u mariners. Estava armat amb 14 canons de guerra, 22 pedrers, 50 fusells, 40 sabres, pólvora, plom i altres municions. El vaixell era propietat de Josep Calvi i capitanejat pel seu fill Vicenç. El Azzardo. Tenia autorització per navegar durant 6 mesos per les aigües del Mediterrani (desembre 1795- juny 1796) i interceptar pirates i enemics de sa majestat el rei d’Anglaterra, capturar-los i conduir-los juntament amb els seus vaixells a les autoritats angleses, tal i com queda reflectit en la Patent de Cors que també s’ha conservat.

           Relació dels tripulants del vaixell, el seu origen i el seu equipatge. La major part dels mariners  eren venecians.

Context

A principis del segle XVII van començar els primers intents per implantar una matrícula que regulés a tots els membres dels gremis del mar per tal que la marina reial els pogués reclutar en cas que fos necessari. A canvi aquests gremis podrien desenvolupar lliurement els oficis del mar (pesca, comerç, etc..). A mitjans del segle XVIII, concretament l’1 de gener de 1751, es van publicar les ordenances conegudes com a Títol o tractat addicional de les ordenances generals de l’Armada. Entre altres coses, aquestes regulaven les funcions dels ministres destinats a exercir la jurisdicció de Marina a les províncies.
La costa espanyola va quedar dividida en tres províncies: Cadis, El Ferrol i Cartagena. Cadascuna d’aquestes províncies estava dividida en nou províncies més. En el cas de Cartagena, les subdivisions eren Vera, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols i Palma de Mallorca. La província de Sant Feliu de Guíxols estava subdividida en quinze subdelegacions: Sant Feliu de Guíxols, Vall d’Aro, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, Pals, Torroella de Montgrí, l’Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, La Selva de mar i Llançà. 
Al capdavant de cada província hi havia un Ministre de Marina, que era el funcionari del cos ministerial encarregat de la governació de la gent de mar, governava des de la capital de cada província i a vegades se’ls assignava subordinats, anomenats subdelegats de Marina. A cada capital de província, - inicialment va ser Sant Feliu posteriorment Roses i finalment Palamós - s’havia de nomenar un auditor o assessor de marina per tractar qüestions judicials i dos agutzils.
El jutjat de marina tenia la competència d’administrar justícia a totes les persones matriculades i havia d’atendre en primera instància totes les causes civils i criminals. També havia de tenir cura dels boscos que subministraven fusta per la construcció naval, la neteja i la seguretat dels ports, molls, fars, etc., l’habilitació d’embarcacions, el control de dotacions de sortida i d’arribada de viatgers, etc. també havia d’intercedir en les arribades forçoses, en els naufragis i les seves restes, en les captures efectuades en cors, etc.
En el plec del document del mes hem localitzat una còpia d’una Patent de Cors. De fet, aquest tipus de document era atorgat pels països i estats de diferents territoris de la Mediterrània a favor d’un corsari per autoritzar-lo a atacar vaixells enemics, d’aquesta manera formava part de la marina de guerra de l'estat que li atorgava la Patent. Aquest tipus d’accions es van utilitzar recurrentment a partir del segle XVI quan els estats no podien mantenir marines. Les patents de cors donaven dret al corsari a utilitzar els ancoratges i els ports de la nació que li atorgava, a tenir accés a les vitualles i subministraments d'una forma igual o similar al que disposaven les naus regulars de la marina, a poder mostrar el document a l'exèrcit enemic en cas de ser capturat i sol·licitar ser tractat com a presoner de guerra i no com a pirata Així, un corsari era un mariner al qui se li havia atorgat una patent de cors per la qual estava autoritzat a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega. El corsari es diferenciava del pirata en el fet que no atacava qualsevol embarcació sinó únicament aquelles que la seva patent autoritzava. L'activitat corsària es va abolir a Europa el 16 d'abril de 1856 amb la Declaració de París.