dimecres, 25 de novembre de 2015

Reial Cèdula autoritzant a la Caixa de Reducció de Vals de Madrid d'organitzar una rifa

El document del mes de desembre 2015


Dades arxivístiques del document
“Real Cédula de S.M. y señores del consejo, por la qual se manda guardar y cumplir  el Decreto inserto, en que con el fin de aumentar los recursos de las Caxas de Reduccion de Vales, se concede permiso y facultad á la de Madrid para hacer una rifa con variedad  de suertes, que consistirán en premios pagaderos por una vez, y en rentas vitalicias, en la forma que se expressa “.Reimpressa a Girona per Vicenç Oliva Impressor.  1799. 11 folis. Castellà.
CAT AMLLN  C4 Col·leccions de Reials Cèdules. Volum relligat “Reales cedulas de 1720 hasta 1800 ynclusive”.

Història arxivística
Aquest document es troba dins del volum relligat “Reales cedulas de 1720 hasta 1800 ynclusive” de la col·lecció de Reials Cèdules. La col·lecció està formada per 5 volums enquadernats en pergamí (1720/1818) i una capsa de Reials Cèdules soltes (1779/1833). Al voltant del 1820, l’Ajuntament de Llançà va procedir a l’enquadernació de totes les Reials Cèdules soltes en 5 volums, essent aquest l’origen de la col·lecció.Aquestes Reials Cèdules estan escrites en castellà i presenten unes característiques formals i estilístiques molt similars, en hi ha d’impreses i reimpreses a tallers de la ciutat de Girona (Josep Bro impressor) i de Barcelona  (Thomas Piferrer impressor ), entre altres llocs.

Foli 2 anvers
Contingut
Foli 6 anvers

Aquest document recull l’ordre de  6 de desembre de 1799 de Carles IV , per la qual i per tal d’augmentar els recursos de les caixes de Reducció de Vals, es concedeix permís  i facultat a la de Madrid per fer una rifa o loteria antiga  on es  sortejaven diversos premis en metàl·lic i rendes vitalícies.

El Val Real va ser un títol de deute públic de la monarquia creat a l’any 1780 a iniciativa del banquer il·lustrat Francisco Cabarrús , sota el regnat de Carles III i amb valor de paper moneda , per fer front al greu dèficit de la Real Hacienda provocat per la intervenció de Espanya a favor dels colons rebels durant la Guerra de Independència dels Estats Units i al consegüent enfrontament bèl·lic amb Gran Bretanya (1779-1783). Oferien un 4% d’interès anual en un plaç d’amortització de vint anys . L’any 1783 quan es va firmar el tractat que va posar fi a la guerra nord-americana els interessos anuals de la deute emesa mitjançant vals pujaven a 18 milions de reals. Per fer front a les despeses dels interessos i a les amortitzacions no es va crear cap fons especial es va recórrer únicament als ingressos procedents dels impostos ordinaris per fer-los efectius , però en certs moments i per fer front a les amortitzacions anuals , es va recórrer a altres sistemes com en aquest cas.

En el cas d’aquest document , i per tal de cobrir el dèficit  produït entre els ingressos previstos per a l’amortització dels vals per a l’any 1800 que ascendien a  300 milions de reales de vellón ; Carles IV ordena  que es pugui realitzar una rifa en els termes següents  “por ser voluntario, y redundar en provecho de un gran numero de mis vasallos, el de una rifa con variedad de suertes, que consistirán en quatro premios de á uno, dos, tres y quatro millones  de reales de vellons pagaderos  por una vez, y en diez y seis mil setenta y cinco acciones de rentas vitalicias, de las quales diez y seis mil, divididas algunas de ellas en partes, podrán constituirse á voluntad de cada uno de sus imponedores, ó bien sobre una vida, para gozarlas desde luego, ó bien con reserva de haber á una época determinada, ó bien sobre dos vidas, ó bien en forma de viuedadque sobrepuje á otra. Asique concedo á... el correspondiente permiso, y amplias facultades para hacer la rifa enunciada en la forma, y baxo las reglas y condiciones que se expresan en los artículos siguientes:…”

S’estableix la quantitat de bitlles ha imprimir  i els formats que en garanteixin la autenticitat “…Se estamparan cien millones de billetes de á quatro reales de vellón cada uno, numerados desde I. hasta 100.000000, y marcados con las demás señas y contraseñas que se estimaren conducentes á asegurar su identitat…“ I la forma de venda i distribució dels bitllets de la rifa “Para el despacho de estos billetes podrá la Dirección de la Caxa valerse con preferencia de los Administradores de la Real Lotería, ó de los de Rentas de estanco, ó de comisionados particulares,… y facilitar el expendio de los mismos billetes en todo ó la mayor parte de los Pueblos del Reyno...” I la forma en que els administradors de la reial lotería i/o expenedors hauran de comunicar la liquidació dels números venuts i les quantitats “…y según que su residencia fuere en la Capital de la Provincia ó en la Cabeza del Partido, ó en qualquiera de los demás Pueblos, presentarán estas notas al Intendente ó persona que este dipute, ó al Subdelegado, ó á uno de los Alcaldes ordinarios, para que confrontándolas con los mismos billetes existentes, ponga en ellas su visto bueno, con cuyo preciso requisito las remitirán …”. I la forma i organització dels sortejos  “…A efecto de que sea mas breve , mas fácil y menos costosa la execución de estos sorteos, se dividirán en dos actos…”.

Foli 7 revers


Context
L’any 1763 , regnant Carles III i essent el seu ministre el Marquès de Esquilache, es va establir a Madrid la Real Lotería Primitiva o antiga (en números )  en benefici de varis establiments pietosos, celebrant  el seu primer sorteig el dia 10 de desembre de 1763.Per un real decret de 30 de setembre de l’any 1763, es va establir a Madrid, a imitació de la cort de Roma i altres corts , la primera loteria, o sigui l’extracció d’uns números a favor dels hospitals i hospicis i altres obres pies, sota la seguretats, mètode i regles establertes des de la Real Administració de Loteries.La Loteria Moderna , tal com la coneixem avui dia , va néixer a Cadis a l’any 1811, per iniciativa de Ciriaco González Carvajal, igualment que l’Antiga, per aportar fons a la Hisenda Pública que es va quedar totalment ressentida per la Guerra de la Independència. Ciriaco González Carvajal, va presentar davant de les Corts Generals i Extraordinàries de Cadis, un projecte de loteria basat en un precedent que existia a Nova Espanya, l’actual Mèxic, des de l’any 1771, establerta també per Carles III.

La Real Lotería Nacional de España va ser creada  definitivament per instrucció de 25 de novembre de 1811. Concebuda com  un medio de aumentar los ingresos del erario público sin quebranto de los contribuyentes” , té lloc a Cadis el primer sorteig el 4 de març de 1812  i la de Nadal, el 18 de desembre de 1812. Circumscrita en principi a Cadis i San Fernando, salta a Ceuta i tota Andalusia conforme avançava la retirada dels exèrcits napoleònics . El 28 de febrer de 1814 es va celebrar el primer sorteig a Madrid, des de llavors seu de la Lotería Nacional de Billetes.

Amb la tornada al poder de Ferran VII, imposa que se l’anomenés “Lotería Moderna” fins que durant el Trienni Constitucional , es va tornar a anomenar “Lotería Nacional”, passant altre vegada a “ Lotería Moderna” a la tornada de l’absolutisme fins que després de la mort de Ferran VII va passar a anomenar-se definitivament “ Lotería Nacional”.

Documentació relacionada

Dins de la  AMLLN :
 Fons de l’Ajuntament de Llançà : Secció Govern Municipal i Gestió Jurídico -Administrativa: Sèrie correspondència 1750-1800.

dilluns, 2 de novembre de 2015

El document del mes de novembre de 2015




Els títols de propietat dels panteons del cementiri de Figueres 

Dades arxivístiques del document
CAT AMF 001 Fons Ajuntament de Figueres. Títol de propietat del panteó número 16, departament segon. Any 1903.

Història arxivística
Aquest document forma part del fons documental de l´Ajuntament de Figueres, dipositat al tercer pis de l´edifici consistorial de la plaça de l´Ajuntament. Aquest espai va esdevenir la seu de l´Arxiu municipal entre 1982 i 2007, any en què l´Arxiu es va traslladar a l´edifici de l´antiga biblioteca, al carrer Moreria, on està ubicat actualment.

Contingut
Els títols de propietat dels panteons del cementiri de Figueres són els documents que emetia l´Ajuntament de la ciutat per concedir o reconèixer la propietat d´un panteó a un particular. El propietari tenia dret a dipositar els cadàvers o les restes en els sarcòfags del panteó, i també podia transmetre’n la propietat als seus hereus. A canvi, s´havia de fer càrrec de les despeses de conservació, però si volia fer obres de reforma o col·locar-hi alguna inscripció necessitava el permís de l´Ajuntament.
Aquests títols de propietat proporcionen molta informació perquè la majoria contenen una foto del panteó, especifiquen la seva ubicació i descriuen les principals característiques arquitectòniques o estilístiques de la construcció. Sovint també contenen anotacions de les successives inhumacions que s´hi realitzen, així com qualsevol canvi en la propietat.
En el cas del panteó núm. 16 del departament segon, el 1886 Tomàs Roger Larrosa va comprar un terreny de 96 metres quadrats del cementiri a l´Ajuntament de Figueres per 1.875 pessetes. Es desconeix la data exacta de la seva construcció, però aquest panteó, un dels més sumptuosos del cementiri, ja apareix fotografiat en els àlbums Rubaudonadeu, un conjunt d´imatges preses  durant l´hivern de 1889. En aquest panteó d´estil neoclàssic, hi foren enterrats Tomàs Roger Larrosa (Figueres, 1848-1912), banquer, comerciant i polític liberal figuerenc, posseïdor d’una de les principals fortunes de la ciutat de l´època, i la seva esposa, Demètria Martí Roger.

Context
Molta gent aprofita aquests dies, sobretot per Tots Sants, per visitar el cementiri i portar flors als seus difunts. En el cas de Figueres, al llarg dels segles el cementiri ha anat canviant el seu emplaçament. A l´edat mitjana estava ubicat a tocar de l´església de Sant Pere. Amb el creixement demogràfic del segle XVIII, el cementiri es va traslladar a la zona on ara hi ha el Teatre-Museu Dalí. Un i altre, però, eren dins de la població, i en època d´epidèmies podien significar un focus d´infecció.
La Reial Cèdula de 3 d´abril de 1787 decretada per Carles III fou un primer intent de regular aquest problema a nivell estatal, ja que establia l´obligació de construir els cementiris fora de les poblacions i en llocs ventilats, lluny de les cases dels veïns. En el cas de Figueres, la seva ubicació actual, al passeig del Cementiri, data de l´any 1816, quan l´Ajuntament va aprovar construir el nou cementiri fora de la població segons el projecte del mestre d´obres Narcís Papell. Des de final d’aquell mateix any i fins avui, el cementiri de Figueres s’ha anat ampliant i ha esdevingut un reflex de l´evolució de la societat. Al costat de modestos nínxols i columbaris, s’hi alcen els luxosos panteons de les famílies benestants figuerenques, que es reivindicaven amb construccions i estàtues funeràries projectades per arquitectes i escultors de renom. Destaca el panteó de la família Garreta, que a partir de l´any 1982 passa a ser propietat municipal i esdevé el Panteó de Persones Il·lustres, on hi ha enterrats Narcís Monturiol i Pep Ventura, entre d´altres.
Per acabar no hem d´oblidar mencionar l´antic cementiri civil, que data de 1868. En aquest recinte s’hi enterraven les persones que no professaven la religió catòlica, i a les tombes hi sovintegen els símbols maçònics.
Des d´aquí us animem a fer una passejada pel cementiri de Figueres, on l´art i la història es donen la mà.



Més informació
- BERNILS MACH, Josep Maria. "Els cementiris de Figueres", a Annals de l´Institut d´Estudis Empordanesos, 34 (2001), pàg. 221-248
- Arxiu municipal de Figueres. Fons Ajuntament de Figueres. Títols de propietat dels panteons (capsa 710)

dijous, 1 d’octubre de 2015

L’EXPEDIENT D’ATERMENAMENT I D’AFITAMENT DEL MUNICIPI DE CAPMANY

EL DOCUMENT DEL MES D’OCTUBRE
Núm. 15



ACAE-110-89-T1-1
Fons de l’Ajuntament de Capmany. “Expediente de deslinde y amojonamiento del término municipal de Capmany” de l’any 1929. Capsa núm. 1.

CONTINGUT
L’expedient de delimitació del terme municipal de Capmany del 1929 és un conjunt de documents que inclouen diferents actes d’atermenament i afitament de Capmany amb els termes municipals veïns, Sant Climent Sescebes, Cantallops, la Jonquera, Agullana, Darnius, Biure d’Empordà, Masarac i Vilarnadal. En concret, són actes individuals que, dins de la jurisdicció civil, signen  els alcaldes amb pèrits o tècnics i regidors amb una pulcritud, precisió i diligència dignes d’elogis, on el secretari municipal dóna bona fe. També poden formar part persones d’avançada edat i de llarga residència al municipi. Es reuneixen en diferents dies i paratges molt definits per tal d’anar comprobant una a una les pedres o fites que assenyalen els límits municipals. Les actes signades s’allarguen durant diferents dies del mes de maig del 1929 i foren rubricades per l’Alcalde, Francesc Cusí Basach, els regidors Carles Bosch Clos, Marià Pagès Basach i Narcís Oliveras Tutau, amb Sebastià Cardoner com a tècnic pèrit i el secretari municipal, Josep Rutllan Gener. Poden anar acompanyades d’un petit plànol amb les dimensions del municipi atermenat, que en el present cas no hi és.

CONTEXT
Els expedients d’alteració i d’afitament de termes municipals tenen gran importància per a conèixer els canvis soferts al llarg del temps, tant referits a l’extensió com a diferents litigis entre poblacions veïnes, la finalitat de la qual solia ser l’aprofitament de recursos. Els expedients d’atermenaments es complementen amb l’apeo i l’afitament, on entenem pel primer l’acte de distingir límits, i el segon, seria l’assenyalament de límits amb fites, normalment de pedra.  Aquests expedients, redactats a tot els ajuntaments de l’estat, se sustenten per un principi elementat de seguretat jurídica com de convivència ciutadana, ja que és totalment bàsic acotar les finques per eliminar possibles discussions entre particulars. El Reial Decret de 30 d’agost de 1889 va ordenar que es procedís a l’atermenament i afitament de tots els termes jurisdiccionals de tots els municipis de l´estat. A l’actualitat podem trobar la col·locació de senyals físiques que han servit des de fa mé d´un segle per definir molta precisió els límits dels municipis. Posteriorment també es va portar a terme la delimitació i revisió de fites de tot l’estat durant els  anys 1944-45; en el cas particular de Capmany es conserva una relació de soldats topògrafs que s’allotjaren en cases del poble el 1942, així com els expedients dels treballs topogràfics per delimitar el terme de Capmany amb els municipis veïns (1944).


HISTÒRIA ARXIVÍSTICA
El fons documental de l’Ajuntament de Capmany ingressà l’any 1992 a l’ACAE; posteriorment, l’any 2006 es va fer una segona transferència amb documentació semiadministrativa. Conserva les sèries documentals contínues des de mitjan del segle XIX, si bé hi ha alguns documents escadussers anteriors, entre els quals sobresurten la correspondència des de l’any 1814, un "Llibre de comtas" de 1831-1863, els repartiments de la contribució territorial des del 1838, les matrícules industrials i de comerç des del 1824 i un padró d’habitants de l’any 1836. El fons està parcialment afectat per humitat i fongs, en especial els llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament. Hem aplicat taules d’avaluació documental en diverses ocasions.


MÉS INFORMACIÓ

. BASSEGODA PINEDA, Enric. “Els afitaments municipals al sud de l’Albera. El cas d’Espolla” a Actes del Congrés de Fronteres. Figueres, Institut d’Estudis Empordanesos, 2011, pàg. 367-378. Consultable on line a www.raco.cat encara que Espolla fa frontera i a la seva la delimitació municipal cal afegir l’estatal a partir del Tractat dels Pirineus del 1659 i els tractats de Baiona.
. BURGUEÑO, Jesús; LASSO DE LA VEGA, Ferran. Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals, Direcció General d’Administració Local, 2002. 

dimarts, 1 de setembre de 2015

El conreu de l'arròs. Ampostins i valencians a l'Escala

ARXIVAE. Document del mes de setembre. Núm. 14


Dades arxivístiques del document
Arxiu fotogràfic. Fons Joan Lassús. Plantada de l’arròs, possiblement el 1957.

Història arxivística
Foto inèdita del Fons Joan Lassús de l’Arxiu Municipal de l’Escala.
Joan Lassús i Colomeda (L’Escala, 1901-1996). 
Abans de morir Josep Esquirol, Joan Lassús li compra la seva primera càmera, una Kodak de caixó per 22 ptes., però en veure que era molt primitiva, l’any 1935, Joan Lassús compra una càmera (de placa, format 6/9, amb objectiu Tessar Zeis, de segona mà, pel preu de 600 ptes. a Barcelona. Influït per la tasca prèvia de Josep Esquirol, a qui considerava un mestre, documentà també nombrosos racons de la nostra vila. Va conrear la fotografia artística destacant per la seva lluminositat sobretot en la fotografia de paisatges. També com Josep Esquirol  captà el tipisme dels mariners del port de teranyines. L’any 1954 obté el segon premi en el Concurs Internacional del Foment del Turisme d’Espanya amb la fotografia “La Foradada”. Amb “Entrada de la tramuntana a la Platja” obtingué el primer premi de l’Ajuntament de l’Escala i amb “Desmallant sardina a la Platja” aconseguí un diploma d’honor. L’any 1956, “l’any de la fred” com se n’ha anomenat, la revista Destino li publica en portada una fotografia de l’arc del Portitxol d’Empúries completament glaçat pels esquitxos de l’aigua de mar, que il·lustrava un text de Josep Pla. El 20 de juliol de 1936, fotografia el temple parroquial cremant, arriscant la seva vida. Quan hi havia perill que s’enderroqués el Cementiri Mariner, Lassús va córrer a fotografiar-lo. En fer-se les obres del Passeig Marítim, del port de la Clota, la Riba, els primers xalets i apartaments dels turistes, totes les transformacions que s’anaven operant en el nostre poble varen ser captades per la cambra incansable de Joan Lassús. Després de la seva mort l’any 1996, la seva hereva Magda Fortuny dipositava a l’Arxiu més de quinze mil negatius de Joan Lassús, que continuen la tasca iniciada pel seu precedent, i contribueixen, sens dubte, a la documentació exhaustiva i de qualitat del nostre poble.


Contingut
En la imatge es pot veure la plantada de l’arròs en un camp segurament de la zona de Cinclaus durant els anys 50 del segle XX. Aquesta feina es portava a terme durant el mes de maig, un cop havia crescut el planter, que s’arrencava, se’n feien garbes i es repartien en un camp inundat amb aigua, preparat per a plantar. La feina de plantar, la portaven a terme colles de valencians i ampostins que venien a fer temporada, i, seguint les instruccions del tallador, el cap de colla, anaven plantant els esqueixos d’arròs de culs, de recules, i en línia recta fins a completar tot el camp. Era un feina feixuga pel fet d’estar  tot el dia dins l’aigua.

Context
A l’Escala el conreu de l’arròs es va reprendre en el període 1940-1969 a les closes de Cinclaus i als camps dels Recs. El poble s’omplí de valencians i d’ampostins que venien per a la plantada, s’entornaven a l’agost, després d’haver birbat o herbejat i tornaven al setembre per a la collita i la batuda de l’arròs.
L’arròs va contribuir a pal·liar les necessitats alimentàries i econòmiques dels primers anys de la postguerra, ja que una part es venia al preu legal, però més de la meitat es venia d’estraperlo a un preu molt superior. Molts pescadors, quan acabaven les feines del mar, anaven sense dormir, a batre l’arròs i a pujar els pesats sacs, de més de 70 kg, carregats a l’esquena en els graners o assecadors que es varen habilitar en els alts dels masos i cases. Per a molts petits pagesos el treballar les closes abandonades va significar la possibilitat de construir una petita casa de pagès i accedir a la propietat.
Nombroses colles de valencians i de les terres de l’Ebre, dirigits pel cap de colla, que es solia quedar tot l’any, acudien a l’Escala i pobles del voltant per a treballar l’arròs. Alguns ja es varen quedar a viure a l’Escala per sempre i varen formar família, o bé la varen portar. La primera generació va venir esperonada per l’arròs, entre 1940 i 1960, però la segons, amics o familiars més joves, vingueren pel turisme, entre 1960 i 1980, treballant en l’hostaleria i serveis.


Més informació
El conreu de l’arròs. Ampostins i valencians a l’Escala. Ajuntament de l’Escala. 2015. Catàleg de l'exposició temporal visitable al Museu de l’Anxova i de la Sal fins el març de 2016.


divendres, 31 de juliol de 2015

Els pagesos de remença del comtat d’Empúries. 1488

ARXIVAE. El document del mes d’agost.    Núm. 13


Dades arxivístiques del document:
CAT AMCE 05 Arxiu Ducal de Medinaceli. Comtat d’Empúries. Document núm. 10.526.  Denunciacions dels pagesos de Remença que tenien capmasos ronechs y altres honors en lo comtat de Empuries.  Inventario de las personas que tienen las masadas, de las personas que fueron en el sindicado del rey don Alfonso.  1488. Suport digital (354.403-418). Català i llatí

Història arxivística
L’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries disposa d’una còpia microfilmada del fons del comtat d’Empúries. Els 11.058 documents que consta el fons són propietat de la Fundació Casa Ducal de Medinaceli i van ser lliurats a l’ajuntament per la Generalitat de Catalunya el  març del 2001. La cessió  va ser factible gràcies a  la signatura de dos convenis. Actualment, els documents es poden consultar digitalment.

L’arxiu dels comtes d’Empúries és un dels més antics de tot l’estat espanyol. La seva formació es va produir al segle XI quan Ponç I, comte d’Empúries i Peralada, manà concentrar  tota la documentació que havia estat generada en el seu territori al castell de Quermançó (Vilajuïga).
Al llarg del segle XIV l’arxiu  va ser traslladat a Castelló.  La primera dada conservada en relació a aquest fet és de l’any 1368, inicialment estigué en poder dels notaris i oficials del comte fins a ser dipositat definitivament a la segona planta de la Cort de l’Audiència del comtat, situada a la plaça dels Homes.  Tot i que al segle XV el comtat va ser annexionat a la Corona aragonesa i el 1475 el comte d’Empúries, Enric II d’Aragó conegut com l’infant Fortuna va ser elevat a duc de Sogorb, la documentació va continuar dipositada a Castelló fins a final del segle XVII.
Arran de l’aliança matrimonial d’Alfons d’Aragó, fill de l’infant Fortuna, i l’hereva del ducat de Cardona, Joana Folch, el patrimoni de la casa Empúries-Sogorb es va fusionar amb la Casa de Cardona. El 1622 els dos grans arxius nobiliaris es van concentrar en un sol dipòsit que es va conèixer com l’Arxiu General dels estats dels ducs de Sogorb i Cardona. Aleshores, l’arxiu dels comtes d’Empúries que encara restava a Castelló va ser traslladat al castell d’Arbeca (Baix Urgell). L’encarregat de traslladar els documents fou el notari tortosí Joan Busquets. Però l’esclat de la guerra dels segadors (1641-1660) va fer que l’arxiu fos traslladat novament, aquesta vegada  a Lucena (Andalusia), aquest fet no va fer més que agreuja la gran desorganització que patien els documents.
El 1661 el duc, Lluís Ramon Folch, va contractar els serveis del notari castelloní  Bernat Josep Llobet per a fer-se càrrec de l’organització i descripció de l’arxiu. El nou arxiver hagué de desplaçar-se fins a Lucena on, poc temps després, també seria l’encarregat de tornar a traslladar tota la documentació dels estats catalans i valencians cap a la vila de Falset (Tarragona).
A finals del segle XVII i arran d’una aliança matrimonial, el patrimoni dels estats de Sogorb i Cardona s’agrega a la casa dels Medinaceli.

El 1714, i per por que els documents fossin destruïts per la guerra, foren traslladats a la casa del governador de les baronies de Tortosa, i posteriorment a la casa Gralla del carrer Portaferrissa de Barcelona. El 1854 l’arxiu fou traslladat a Madrid, on restà fins al 1960, any que s'instal·là a la Casa Pilatos de Sevilla, residència dels ducs de Medinaceli.  Actualment l’Arxiu Ducal de Medinaceli (ADM) es troba dins de l’Arxiu de la Noblesa bastit a l’Hospital de Tavera, als afores de Toledo. A la Casa Pilatos de Sevilla, seu de la Fundació, hi resten els inventaris de Busquets i Llobet.

Contingut
El document correspon al número 10.526 i es tracta d’un plec relligat que consta de 14 folis. S’hi recull la relació dels masos rònecs i abandonats sobretot per la crisi dels segles XIV i XV del comtat d’Empúries i la relació dels pagesos de remença que van signar el sindicat del rei Alfons IV el Magnànim.
Hi podem trobar informació d’algunes de les parròquies que formaven part del comtat d’Empúries com ara  Sant Jaume d’Espolla, Sant Joan de Rabós i l’Estanyol,  Vilarrobau, l’Armentera, Vilamacolum, Vilacolum, Sant Tomàs, Empúries, Sant Miquel de Fluvià. Vilanova de la Muga, Sant Esteve de Pedret, Torroella de Fluvià, Vilajuïga, Sant Climent Sescebes, Sant Pere Pescador, Sant Pere de Rodes, Santa Eulàlia del castell de Quermançó, Sant Quirze de Colera, Freixa, Pau, Sant Silvestre, la Garriga.


Context
Els remences eren pagesos adscrits a la terra que cultivaven, no podien deixar-la sense pagar una redempció al seu senyor feudal. Diferents revoltes al camp català van desembocar en una sentència promulgada el 1455 pel rei Alfons IV el Magnànim, que suspenia la prestació dels mals usos. El reu va permetre als pagesos reunir-se per escollir un representant que defensés els seus interessos davant del monarca i recollís diners per pagar les seves redempcions. 

La promulgació per part del rei Ferran II de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) abolia la remença i els mals usos a canvi d'un pagament. Però els conflictes no es van acabar fins el 1488 amb la creació del Sindicat Remença, en què representants remences van ocupar-se de la recaptació dels pagaments que havien de fer els pagesos per a compensar als senyors feudals de l'abolició de la servitud. 
Per saber-ne més:
LLUCH BRAMON, Rosa: Els Remences: la senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona. Documenta Universitària: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. 2005

AJUNTAMENT DE GIRONA. ARXIU MUNICIPAL DE GIRONA. Llibre del Sindicat Remença de 1448. http://www.girona.cat/sgdap/docs/Dossier_premsa-Remences.pdf

dimarts, 7 de juliol de 2015

       
                 El document del mes de juliol de 2015

                 Fer de l'Alt Empordà un petit Japó
 
 
Dades arxivístiques del document
CAT AMR 1.1. Fons Ajuntament de Roses, L127 U03 Ferrocarril. Estudis, 30 d'agost de 1986, castellà.

Història arxivística
La documentació que conforma el present projecte sempre ha estat a l'oficina tècnica de l'Ajuntament de Roses fins que es transferí a l'Arxiu Municipal de Roses. Aquesta documentació no rebé cap tipus de tramitació administrativa.

Contingut

El projecte de tren monovia que l'olotí Pere Solà Amargant, antic treballador del Carrilet d'Olot i històric defensor d'aquest tipus de ferrocarril, presentà a l'Ajuntament de Roses per a la seva adhesió, precisava les seves característiques tècniques, en destacava els avantatges que oferia enfront els camins de ferrro tradicionals i assenyalava els avenços tecnològics que suposava. L'empresa promotora, Eurotren Monoviga SA, fundada a Madrid l'any 1980, tenia per objecte la innovació de la enginyeria del transport ferroviari a partir de les invencions de l'enginyer Julio Pinto Silva. El projecte combinava hàbilment els aspectes tecnològics del tren monovia amb els comercials. Insistia sobretot en les innovacions que incorporava el tren i en els objectius econòmics, de seguretat, estètics i ecològics que es pretenien aconseguir.

Figuració virtual de l'aspecte del rail monovia

 Context
Comunicar eficaçment i ràpidament els principals nuclis de població comarcal ha estat, de fa dècades, una prioritat. Ja fos per ferrocarril, ja fos per carretera, el creixement i la prosperitat econòmiques de les nacions ha passat inexorablement per garantir un sistema de comunicacions modern. Des d'aquesta perspectiva, la proposta de construir un eurotren monoviga, a semblança dels ultramoderns trens japonesos, que enllacés les poblacions costaneres gironines i altempordaneses (L'Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d'Empúries, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou) recuperava una vella aspiració. La Diputació de Girona, en un ja llunyà 1912, també pretengué de relligar tot el front litoral gironí, des de Blanes fins a Vilajuïga, amb un ferrocarril. En ambdós casos les iniciatives no passaren de projectes més o menys engrescadors.


L'eurotren monovia en un entorn urbà

Tanmateix, un prototipus de l'Eurotren monoviga va ser provat de manera experimental al polígon de Sant Pablo de Sevilla, en el marc dels estudis de viabilitat que impulsava l'empresa pública Ferrocarriles de Vía Estrecha (FEVE), sobre una via de 2'4 quilòmetres de distància. Amb tot, però, l'invent de Julio Pinto Silva no va ser explotat comercialment. L'Alt Empordà, doncs, es quedava sense la “vuitena meravella” tecnològica i s'ha hagut de continuar emmirallant amb el tren bala japonès.

Més info
Vídeo de l'Eurotren monoviga experimental:
https://www.youtube.com/watch?v=K69mUMLiUS4


 

dijous, 4 de juny de 2015

El document del mes de juny de 2015



LES ORDENANCES DE BANY DE 1903



Dades arxivístiques del document

CAT AMLL  01 Fons de l’Ajuntament de Llançà. Secció govern municipal i gestió jurídica-administrativa. Sèrie ordenances municipals i reglaments orgànics, 1903-1940 Plec manuscrit relligat “Ayuntamiento Constitucional de Llansá : Ordenanzas municipales”.  1903.16 folis. Castellà.


Història arxivística

Aquest document es troba dins del plec manuscrit “Ayuntamiento Constitucional de Llansá: Ordenanzas municipales” de l’any 1903 de la sèrie ordenances municipals i reglaments orgànics de 1903-1940 de la secció de govern municipal i gestió jurídica–administrativa del fons de l’Ajuntament de Llançà. 
La sèrie d’ordenances  municipals i reglaments orgànics del fons de l’Ajuntament de Llançà conserva la documentació relacionada amb les ordenances . Les ordenances municipals són les disposicions de caràcter general que aprova l’Ajuntament en ple, amb finalitat d’ordenació social, en l’exercici de la potestat municipal inherent a l’autonomia municipal de demanar-ne el seu compliment. De la sèrie, l’Arxiu Municipal de Llançà, en conserva les ordenances  entre els anys 1903 i 2013.


Contingut  


Per assegurar la tranquil·litat, i per evitar interferències entre els banyistes i els que feinejaven per les platges – atès que bona part dels llançanencs de l’època complementaven els recursos obtinguts amb la vinya i la olivera amb les activitats  relacionades amb la pesca i el mar-, a les ordenances corresponnets a l’exercici de 1903-1904 es va prohibir tota activitat a prop de l’aigua amb aquests termes “en general se prohibe en todo tiempo el que se hagan faenas corporales en las playas y muy especialmente en la temporada de baños” .
Per altra banda, la conducta dels banyistes va ser contemplada d’antuvi amb reticències per part d’alguns sectors conservadors  de les viles costaneres. Aquest va ser el cas de Llançà quan corrien els primers anys del segle XX, quan les autoritats locals de Llançà, s’obstinaren a implantar unes normes que, recollides dins les anteriorment esmentades ordenances, pretenien reglamentar alguns aspectes del bany garantint-ne la seva moralitat “queda prohibido bañarse en común hombres con mujeres y se prohibe también a los hombres acercarse nadando al sitio señalado para bañarse las mujeres a menor distancia de 10 metros” .
L’espai aquàtic d’ambdós sexes prèviament s’havia acotat amb uns barrils flotants amarrats a terra ferma, mitjançant una corda marcant la frontera d’ambdues divisions; més enllà d’aquesta partió, a ningú de judici se li hauria acudit d’anar-hi. I així queda recollit “Cada año, antes de dar principio la temporada de baños, el Alcalde dictará un bando en el que designará los sitios en donde pueden bañarse los hombres y las mujeres”.
Al mateix temps varen prohibir “nadar o bañarse en las playas de esta población conocidas por la “del Port”, “Las Figueras”, “Tuñiñas” y “Grifeu” -les més pròximes a la via del tren i al veïnat del Port- en ninguna hora del dia y de la noche, sin ir los hombres cubiertos con taparrabos a lo menos, y las mujeres de manera que no ofendan a la moral” per evitar problemes de consciencia als passatgers dels trens de la línia de Barcelona a Portbou i veïns que distretament donessin un cop d’ull a la platja-. I continua l’articulat  amb “en lo posible procuraran los hombres y mujeres desnudarse y vestirse en las barracas que al efecto se construyan apartados de la vista de los demás”.

Tanmateix, aquesta actitud d’integrisme moral també deixava oberta alguna excletxa; però només afectava un gènere de banyistes: el masculí. A les platges més arecer de mirades indiscretes com les de la Tinassa de la Farella i la del Cau del  Llop “podrán los hombres nadar o bañarse enteramente desnudos”.


Context

A principis del segle XX, a l’estiu, a les zones costaneres s’hi anava en bona mesura a prendre banys de mar. El mar en aquella època – i en paraules dels seus coetanis- era mirat com una immensa medicina de color blau, una mica perillosa i de la qual no es podia abusar gaire. No es tractava d’un moviment pròpiament turístic. De fet , fins a la Primera Guerra Mundial les platges gironines eren un lloc d’esbargiment dominical gairebé d’ús exclusiu per a la població local.
Banyar-se al per les classes benestants,  llavors, no s’associava forçosament a fer exercici, relaxar-se o bé treure’s de sobre el calor. Ben al contrari, es prenia com un sacrifici que calia afrontar únicament per millorar l’estat de salut. El bany es concebia llavors en forma molt oposada a com es fa a l’actualitat; n’hi havia prou de fer una petita cursa d’aproximació amb una immersió final per part dels cavallers; i de mullar-se els peus, i rentar-se les mans i la cara -excepcionalment fent una capbussada ràpida- per part de les dames. Fet tot això, els banyistes abandonaven l’aigua, alleugerits d’haver superat el contacte amb un medi més aviat advers; i ràpidament es refugiaven a sota de la vela, on es concentrava tota la activitat social que podia donar-se quan el sol cremava de valent, a l’ombra de la qual la gent feia tertúlia en cadires de boga.
El caràcter guaridor de les aigües -creença molt estesa sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII, amb la progressiva implantació dels establiments termals- va aconseguir de convèncer moltes famílies, que es decidiren a passar els estius allà on es comptés amb aquell remei contra els seus mals. En aquest sentit, a ningú no se li acudia d’emprendre una operació tan arriscada sense el consell, o millor dit, sense la prescripció del metge corresponent; es tractava d’una recepta del tot imprescindible. El que pertocava, conseqüentment, era seguir les consignes mediques respecte a les dates oportunes per remullar el cos. Si això es feia al peu de la lletra, l’arribada al punt de destí no havia de produir-se fins a la segona semana del mes de juliol – per Sant Cristòfol, concretament – període recomanat per iniciar el progressiu tractament amb aigua de mar.


Documentació relacionada :
 Dins de la secció de col·leccions i fons especials de l’AMLLN, hi ha: 

  • Postals de la platja del Port a l’època dels banys de principis del segle XX  [AIALLN : Col·lecció de postals en blanc i negre de l’Ajuntament de Llançà]
  •  Imatges de la família Dalfau a la platja [ AIALLN : Col·lecció d’imatges de la família Dalfau-Bes ]


Per més informació :

SERRA PERALS, Joan : “Aquell estiu de 1903: les ordenances de bany”. Farella; Revista de Llançà. Núm. 17. Novembre 2013.

dimecres, 6 de maig de 2015

El document del mes de maig de 2015


Les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres de l´any 1908

 

 Dades arxivístiques del document
CAT AMF Col·lecció d´imatges de l´Ajuntament de Figueres. Núm. 822. Figueras. Feria en la calle de Camaño. Autor: J. Vila. Maig 1908.

Història arxivística
El 15 de gener de 2015 va ingressar a l´Arxiu municipal de Figueres un lot de 1.500 postals antigues de la ciutat comprat en una subhasta a Barcelona. Les imatges, en la seva majoria, són de la primera meitat del segle XX i mostren els indrets i els edificis més emblemàtics de Figueres: la Rambla, els carrers i les places del centre, el castell de Sant Ferran, l´escorxador, l´Institut, l´església de Sant Pere... Aquestes postals permeten seguir l´evolució urbanística i arquitectònica de Figueres, però també són el reflex del creixement i el desenvolupament comercial experimentat per la postal impresa durant aquests anys de la mà de les cases editores de postals (Mariano Alegret, Alegrí Beya, Ciència &Paciència, Josep Masdevall, Àngel Toldrà Viazo, Josep Trayter, La Veu de l´Empordà...) i de la mà dels fotògrafs professionals dedicats a capturar amb els seus objectius aquestes vistes (Joaquim Carreras, Emili Marimont, Amadeu Mauri, Meli, Llucià Roisin, Jaume Tort, J. Vila...).

Contingut
Aquesta postal mostra una vista panoràmica de la plaça de la Palmera durant les Fires i Festes de la Santa Creu de l´any 1908. En aquest indret, els figuerencs van gaudir de les atraccions de les Fires des de final del segle XIX fins a la dècada de 1960. A la imatge es veu com la gent passeja i tafaneja enmig dels cavallets i les parades dels firaires, entre les quals destaca la galeria d´un fotògraf ambulant (American Photographer). A mà esquerra hi ha les tartanes aparcades i, al costat dels cavallets, la palmera que va donar nom a la plaça. Al fons, es perfilen l´antic campanar i la cúpula de la parròquia de Sant Pere, església incendiada i quasi totalment enderrocada durant la guerra civil espanyola.

Context
Cada any, a principi del mes de maig, es celebren a Figueres les Fires i Festes de la Santa Creu. El seu origen es remunta al 1419, en què el rei Alfons V el Magnànim va concedir la celebració de la Fira de la Santa Creu el 3 de maig. Des del segle XV fins a mitjan del segle XIX, durant els vuit dies que durava la Fira Figueres esdevenia el punt de trobada on els pagesos dels pobles veïns feien les transaccions de compra i venda dels seus productes. No és fins a la segona meitat del segle XIX que la Fira comença a tenir un caràcter més lúdic: balls, celebracions, gegants... Amb l´arribada del tren a Figueres, a partir de 1877, les companyies de ferrocarrils tant espanyoles com franceses fins i tot organitzen trens especials a preus reduïts per portar la gent a les Fires.
La festa major d’aquest 1908 va començar el dia 2 de maig amb la sortida dels gegants. El programa era molt variat: concerts de la banda militar del Regiment de Sant Quintí, curses de braus, conferències agrícoles, sessions de teatre i cinema al Teatre Principal i a la Sala Edison, un concurs hípic, sardanes i balls a les diferents entitats (Casino Menestral Figuerenc, Societat Coral Erato, Casino Sport...), entre molts d’altres actes. Els dies de disbauxa i diversió finalitzaven el 6 de maig amb el castell de focs artificials, que en aquell temps es feia a la Rambla. Com a curiositat val a dir que les Fires i les Festes de la Santa Creu de l´any 1908 van tenir un cost de 10.629 pessetes, però només es van obtenir uns ingressos de 7.266 pessetes, procedents bàsicament de la venda de les entrades als actes, per la qual cosa l´Ajuntament de Figueres va haver de fer front al dèficit i aportar la quantitat de 3.363 pessetes a fi de quadrar els comptes.

 Més informació
- BERNILS MACH, Josep Maria. Fira de Santa Creu a Figueres. Figueres. Gràfiques Montserrat, 1976.
- A l´Arxiu municipal de Figueres es poden consultar els expedients d´organització de les Fires i Festes de la Santa Creu des de l´any 1899, així com nombrosos reportatges fotogràfics, programes de mà i cartells sobre aquest tema.


dimecres, 8 d’abril de 2015

El document del mes de maig


L'associacionisme empordanès.

La Societat Unió Escaulenca, de les Escaules 


Dades arxivístiques del document
CAT- ACAE-110-55-T1- 4769. Cartell imprès amb la programació de la Festa de la Societat Unió Escaulenca del juliol del 2001. Color. Mides 32 x 44,5 cms. Donació de l’Ajuntament de Boadella i les Escaules. 

Història arxivística
L’ACAE disposa d’una interessant Col·lecció de Cartells (1911-2015) amb prop de vuit mil peces, que s’ha format durant els anys d’entrada en funcionament del centre i que s’enriqueix de manera contínua. Els materials continguts es refereixen a qüestions comarcals en el sentit més ampli, des de cartells de festes de tot tipus, actes polítics, fires de temàtiques diverses, representacions teatrals, musicals, entre d’altres. També cal destacar més d’un centenar de cartells de la Delegació local de l’Òmnium Cultural de Figueres (1962-2005), la majoria d’aquests estan datats a partir dels anys de la transició democràtica. Estatjats en carpetes de grans dimensions i guardats en calaixeres metàl.liques, a diferents dipòsits de l’Arxiu, estan tots descrits a Arxius en Línia i, els més antics i interessants, digitalitzats i visualitzables per internet. Des de l’Arxiu sempre hem intentat tenir cura d’aplegat tots els materials impresos d’ordre menor i d’ús efímer, com és el cas dels cartells, programes de mà, impresos de tot tipus ... 

Història del productor
L’any 1870 fou fundada la Societat de Socors Mutus "La Concòrdia" de les Escaules, el penó de la qual encara es conserva a la mateixa seu social; el Llibre d’acords més antic conservat comença el 1890, però no fou fins al 1902 en què una comissió de veïns sol·licità davant del Govern Civil la constitució legal de la "Sociedad Recreativa La Unión Escaulense" amb un canvi de nom i la suma d’una altre entitat, segurament sorgida per motius polítics; ambdues societats tenien com a finalitat la cobertura mèdica i d’assistència en cas de malaltia o invalidesa, a part de l’organització d’algunes activitats lúdiques. Arribat el 1914 es registraren a Girona els estatuts de la Societat Unió Escaulenca que formarien els socis del Centre Obrer i de La Concòrdia amb domicili a la casa de can Cabanes, núm. 3 de la plaça Major, immoble que adquiriren el 1911. La finalitat era la vetlla per la instrucció i l’augment del nivell cultural dels socis. El patró de la Societat és Sant Sebastià, celebrat el 5 de juny. A principis dels anys quaranta compraren la part del darrere de can Cabanes i construïren el 1947 la sala de ball actual. Des del 1987 es convertí en societat cultural recreativa i es mantingué el nom. Organitzen unes quines molt populars pel Nadal i també tenen el cafè obert tota la setmana per on passen nombrosos excursionistes a peu i en bicicleta, a part dels veïns i altres passavolants. El 1997 es restaurà la teulada de la sala de ball. Des del 1996 cada primer diumenge de juny durant uns anys, es feia un concurs de rams de flors silvestres i un recital de cant coral, organitzats conjuntament amb l’Ajuntament i l’Associació Amics de Boadella i les Escaules.

Context
La importància del teixit associatiu com a element enfortidor de la cultura a Catalunya ha estat i és de primer ordre; dins d’aquest, els casinos, els ateneus i les societats culturals i recreatives representen amb singularitat l’esperit de la nostra societat d’agrupar-nos per crear, fer i difondre la cultura, a part, tot sovint, de la combinació de l’assistència entre iguals davant de malalties i incapacitats dels associats. A les poblacions petites, com el cas de les Escaules, solen ser associacions populars d’ideologia catòlica, sota la protecció d’un sant com a signe religiós extern molt clar, que cobrien una assegurança mèdica precària, entesa com a antecedent a la seguretat social.

El segle XIX fou un període de transformació dels sistemes de producció que comportà canvis socials i ideològics importants a la societat de l’Antic Règim. La lluita per la imposició dels nous temps en contraposició a les anteriors classes dominants va marcar aquell període. Dels països europeus arribaren tendències liberals que s’anaren imposant a la nostra societat. El fenomen de l’associacionisme n’és un bon exemple. L’aparició de casinos i ateneus com a fenomen col·lectiu sorgit al nord dels Pirineus amb plantejaments elitistes va ser copiada en alguns casos per les classes benestants; en d’altres, aquestes entitats van adaptar-se a casa nostra com a instrument eficaç de popularització de la cultura i de les idees que han impactat la nostra societat en el darrer segle i mig i, en certa manera, han jugat un paper principal en la modernització del país.

Les societats de socors mutus són associacions la finalitat primera de les quals és la prestació d’una assegurança als associats que compensa els efectes d’una pèrdua com a conseqüència d’un fet fortuït o desafortunat, però que es pot calcular. Aquests agrupaments apleguen persones que poden patir els mateixos riscos i la funció bàsica és, doncs, la distribució de possibles pèrdues econòmiques d’alguns dels socis entre tots, dins d’un estatus d’igualtat de drets i deures. La Llei d’associacions del 1887 donà una embranzida al mutualisme entès com a qüestió social molt ben vista per les classes socials dirigents del moment. Però, els resultats globals recolliren la precarietat material de les classes populars que feia difícil l’estalvi i el pagament de quotes regulars, així com la constant aprovació d’impedients reglamentaris per a l’ingrés com a nous associats, com foren l’exclusió de dones, una edat mínima i màxima, la certificació de bona salut en el moment d’ingrés ..., en especial, l’oferiment d’uns ajuts assistencials molts baixos que fins i tot alguna vegada no es podien cobrir. En tots els casos la funció social de cohesió fou molt destacada.

Més informació
-Dossier “Casinos, cafès i cultura. Cultura, educació i assistència del poble per al poble” a Revista de Girona. Diputació de Girona, núm. 276 (gener-febrer 2013), pàg. 72- 93.
-David SERRA BUSQUETS. Boadella d´Empordà. Girona. Diputació de Girona i Caixa de Girona, 2000. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 90. pàg. 96.
-L’adreça amigable del Cercador de fons i documents de l’ACAE és: http://cultura.gencat.cat/arxius/acae