dijous, 4 de juny de 2015

El document del mes de juny de 2015



LES ORDENANCES DE BANY DE 1903



Dades arxivístiques del document

CAT AMLL  01 Fons de l’Ajuntament de Llançà. Secció govern municipal i gestió jurídica-administrativa. Sèrie ordenances municipals i reglaments orgànics, 1903-1940 Plec manuscrit relligat “Ayuntamiento Constitucional de Llansá : Ordenanzas municipales”.  1903.16 folis. Castellà.


Història arxivística

Aquest document es troba dins del plec manuscrit “Ayuntamiento Constitucional de Llansá: Ordenanzas municipales” de l’any 1903 de la sèrie ordenances municipals i reglaments orgànics de 1903-1940 de la secció de govern municipal i gestió jurídica–administrativa del fons de l’Ajuntament de Llançà. 
La sèrie d’ordenances  municipals i reglaments orgànics del fons de l’Ajuntament de Llançà conserva la documentació relacionada amb les ordenances . Les ordenances municipals són les disposicions de caràcter general que aprova l’Ajuntament en ple, amb finalitat d’ordenació social, en l’exercici de la potestat municipal inherent a l’autonomia municipal de demanar-ne el seu compliment. De la sèrie, l’Arxiu Municipal de Llançà, en conserva les ordenances  entre els anys 1903 i 2013.


Contingut  


Per assegurar la tranquil·litat, i per evitar interferències entre els banyistes i els que feinejaven per les platges – atès que bona part dels llançanencs de l’època complementaven els recursos obtinguts amb la vinya i la olivera amb les activitats  relacionades amb la pesca i el mar-, a les ordenances corresponnets a l’exercici de 1903-1904 es va prohibir tota activitat a prop de l’aigua amb aquests termes “en general se prohibe en todo tiempo el que se hagan faenas corporales en las playas y muy especialmente en la temporada de baños” .
Per altra banda, la conducta dels banyistes va ser contemplada d’antuvi amb reticències per part d’alguns sectors conservadors  de les viles costaneres. Aquest va ser el cas de Llançà quan corrien els primers anys del segle XX, quan les autoritats locals de Llançà, s’obstinaren a implantar unes normes que, recollides dins les anteriorment esmentades ordenances, pretenien reglamentar alguns aspectes del bany garantint-ne la seva moralitat “queda prohibido bañarse en común hombres con mujeres y se prohibe también a los hombres acercarse nadando al sitio señalado para bañarse las mujeres a menor distancia de 10 metros” .
L’espai aquàtic d’ambdós sexes prèviament s’havia acotat amb uns barrils flotants amarrats a terra ferma, mitjançant una corda marcant la frontera d’ambdues divisions; més enllà d’aquesta partió, a ningú de judici se li hauria acudit d’anar-hi. I així queda recollit “Cada año, antes de dar principio la temporada de baños, el Alcalde dictará un bando en el que designará los sitios en donde pueden bañarse los hombres y las mujeres”.
Al mateix temps varen prohibir “nadar o bañarse en las playas de esta población conocidas por la “del Port”, “Las Figueras”, “Tuñiñas” y “Grifeu” -les més pròximes a la via del tren i al veïnat del Port- en ninguna hora del dia y de la noche, sin ir los hombres cubiertos con taparrabos a lo menos, y las mujeres de manera que no ofendan a la moral” per evitar problemes de consciencia als passatgers dels trens de la línia de Barcelona a Portbou i veïns que distretament donessin un cop d’ull a la platja-. I continua l’articulat  amb “en lo posible procuraran los hombres y mujeres desnudarse y vestirse en las barracas que al efecto se construyan apartados de la vista de los demás”.

Tanmateix, aquesta actitud d’integrisme moral també deixava oberta alguna excletxa; però només afectava un gènere de banyistes: el masculí. A les platges més arecer de mirades indiscretes com les de la Tinassa de la Farella i la del Cau del  Llop “podrán los hombres nadar o bañarse enteramente desnudos”.


Context

A principis del segle XX, a l’estiu, a les zones costaneres s’hi anava en bona mesura a prendre banys de mar. El mar en aquella època – i en paraules dels seus coetanis- era mirat com una immensa medicina de color blau, una mica perillosa i de la qual no es podia abusar gaire. No es tractava d’un moviment pròpiament turístic. De fet , fins a la Primera Guerra Mundial les platges gironines eren un lloc d’esbargiment dominical gairebé d’ús exclusiu per a la població local.
Banyar-se al per les classes benestants,  llavors, no s’associava forçosament a fer exercici, relaxar-se o bé treure’s de sobre el calor. Ben al contrari, es prenia com un sacrifici que calia afrontar únicament per millorar l’estat de salut. El bany es concebia llavors en forma molt oposada a com es fa a l’actualitat; n’hi havia prou de fer una petita cursa d’aproximació amb una immersió final per part dels cavallers; i de mullar-se els peus, i rentar-se les mans i la cara -excepcionalment fent una capbussada ràpida- per part de les dames. Fet tot això, els banyistes abandonaven l’aigua, alleugerits d’haver superat el contacte amb un medi més aviat advers; i ràpidament es refugiaven a sota de la vela, on es concentrava tota la activitat social que podia donar-se quan el sol cremava de valent, a l’ombra de la qual la gent feia tertúlia en cadires de boga.
El caràcter guaridor de les aigües -creença molt estesa sobretot a partir de la segona meitat del segle XVIII, amb la progressiva implantació dels establiments termals- va aconseguir de convèncer moltes famílies, que es decidiren a passar els estius allà on es comptés amb aquell remei contra els seus mals. En aquest sentit, a ningú no se li acudia d’emprendre una operació tan arriscada sense el consell, o millor dit, sense la prescripció del metge corresponent; es tractava d’una recepta del tot imprescindible. El que pertocava, conseqüentment, era seguir les consignes mediques respecte a les dates oportunes per remullar el cos. Si això es feia al peu de la lletra, l’arribada al punt de destí no havia de produir-se fins a la segona semana del mes de juliol – per Sant Cristòfol, concretament – període recomanat per iniciar el progressiu tractament amb aigua de mar.


Documentació relacionada :
 Dins de la secció de col·leccions i fons especials de l’AMLLN, hi ha: 

  • Postals de la platja del Port a l’època dels banys de principis del segle XX  [AIALLN : Col·lecció de postals en blanc i negre de l’Ajuntament de Llançà]
  •  Imatges de la família Dalfau a la platja [ AIALLN : Col·lecció d’imatges de la família Dalfau-Bes ]


Per més informació :

SERRA PERALS, Joan : “Aquell estiu de 1903: les ordenances de bany”. Farella; Revista de Llançà. Núm. 17. Novembre 2013.