dimarts, 5 de juny de 2018

Pompeu Fabra i els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili

Núm. 6 - AMCE. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries




Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 39. Arxiu fotogràfic. Col·lecció Jordi Ametlla. Celebració dels Jocs Florals a la ciutat de Montpeller. 19 de maig de 1946. Autor desconegut. 

Història arxivística

Fotografies cedides en suport digital per Jordi Ametlla Rivas nét de Claudi Ametlla Coll, periodista i polític. Claudi Ametlla exercí el càrrec de governador civil de de Girona (1931-32) i de Barcelona (1933), també fou diputat al Congrés (1936-1939). Estigué casat amb la castellonina Maria del Carme Peris Mas de Xexàs, amb qui tingué tres fills, Josep Maria, Anna Maria i Claudi. En acabar la guerra la família s’exilià a França i posteriorment a Mèxic. 

Al llarg dels darrers anys, Jordi Ametlla ha realitzat diverses donacions a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. El conjunt ingressat consta d'una cinquantena de fotografies en suport digital i documentació corresponent a la història de la seva família i les relacions amb diferents polítics i intel·lectuals a l’exili. 


Contingut

La fotografia correspon als Jocs florals que es van celebrar a la ciutat de Montpeller el 19 de maig de 1946. A la fotografia, Pompeu Fabra i Ventura Gassol acompanyats per la reina dels Jocs Florals i les damisel·les de la “cort d’amor”. El grup es troba davant del Teatre Municipal de Montpeller, espai que acollí la celebració. Acompanyen a les noies el lingüista Pompeu Fabra i al polític Ventura Gassol, que aquell any fou premiat amb la “Flor natural” pel poema Ametller florit. La reina dels jocs, al centre i amb un ram de flors, és Teresa Rovira Comas, filla gran d’Antoni Rovira i Virgili que s’havia format a l’escola de bibliotecàries abans de l’esclat de la guerra civil. La damisel·la que veiem al costat esquerre de Pompeu Fabra és la castellonina Anna Maria Ametlla Peris, filla del polític i periodista Claudi Ametlla. Els Jocs Florals de Montpeller van ser presidits per Antoni Rovira i Virgili, President del Parlament de Catalunya a l’exili, i els membres del jurat foren Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer i Amadeu Hurtado, entre altres. 

El polític i escriptor Rafael Tassis va redactar la crònica d’aquella edició dels Jocs florals a la Nostra Revista, una publicació editada a la ciutat de Mèxic D.F. Tassis relatava que Paul Boulet, alcalde de Montpeller, va obrir l’acte i que seguidament es va tocar la Marsellesa i l’himne occità. Enric Guiter, professor de llengua i de literatura catalana a la Universitat de Montpeller fou l’encarregat de llegir el veredicte dels premis. A banda de Ventura Gassol, foren guardonats Josep Carner amb “l’Englantina”, que no hi va ser present per trobar-se a Bèlgica; Carles Grandó va rebre la “Viola”, i Fermí Gual, Julià Palau i Josep Maria Prous varen guanyar els accèssits. Després del lliurament de premis, un tenor va cantar L’Emigrant. Aquell any van rebre 173 composicions, 130 poesies i 43 treballs en prosa. L’acte es va acabar amb el cant d’Els segadors per part de tots els assistents.

Grup d’intel·lectuals i polítics a Montpeller. D’esquerra a dreta, dos desconeguts, Pompeu Fabra, Ventura Gassol, desconegut, Heribert Barrera i Joan Garcia Castellet, membre de la comissió organitzadora dels Jocs Florals, davant del Museu Fougau de Montpeller, 1946. CAT AMCE 39. Arxiu d’imatges. Col·lecció Jordi Ametlla.

Context

Després de la guerra civil, molts catalans s’havien exiliat a països com ara França, Mèxic o l’Argentina, i un cop establerts van intentar crear un ambient de continuïtat amb la cultura i la llengua catalana. Una de les accions que dugueren a terme va ser la de recuperar els Jocs florals que havien quedat interromputs amb la Guerra Civil. S’anomenaren Jocs Florals de la llengua catalana. La primera edició fou l’any 1941 a Buenos Aires. La seguiren Ciutat de Mèxic el 1942, Santiago de Xile el 1943, l’Habana el 1944, Bogotà el 1945 i Montpeller el 1946. La celebració dels Jocs florals a l’exili va continuar de forma ininterrompuda fins a l’any 1977, que es van celebrar a la ciutat de Munic. 

Les dues imatges escollides pel document del mes són especialment importants pel fet que hi apareix el lingüista i gramàtic Pompeu Fabra, pare dels fonaments del català modern. L’agost del 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar que el 2018 se celebressin els 150 anys del naixement de Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva Gramàtica Catalana.


Diccionari ortogràfic, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, 1931. CAT AMCE 64. Família Nin Pous.

Tot i que Fabra era enginyer químic de formació, va dedicar la seva vida a la normalització de la llengua catalana. Fou president de l’Institut d’Estudis Catalans (1917-1939) i entre el 1933 i 1939 va ser nomenat president del Patronat de la Universitat de Barcelona, en aquell període coneguda com Universitat Autònoma de Barcelona. Acabada la guerra civil es va exiliar a la localitat francesa de Prada de Conflent i durant el seu exili fou nomenat Conseller de la Generalitat de Catalunya (1945-1948). Morí el 25 de desembre de 1948 i està enterrat al cementiri de Prada. 

El 1891 Fabra va publicar Ensayo de gramàtica del catalán moderno. La seva carrera com a enginyer químic va avançar en paral·lel amb les seves tasques a favor de la llengua catalana i la normalització lingüística. L’any 1906 va participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1911 fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i creà la secció filològica amb l’objectiu de fixar les normes de la llengua catalana que es publicaren un any més tard. Els treballs de Fabra van continuar amb la publicació del Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el 1931 el Diccionari general de la llengua catalana. 


Agraïments

Agraïm la informació aportada per Jordi Font Agulló, director del Museu Memorial de l’Exili (La Jonquera); Montserrat Catalan, ex directora de l’Arxiu Terradellas (monestir de Poblet) i Josep Vall director executiu de la Fundació Josep Irla (Barcelona). 

Per saber-ne més

- AMETLLA, Claudi (2013): Memòries polítiques 1890-1917. Barcelona, RBA, La Magrana. 
- TASIS, Rafael (1946): “Els jocs florals de la Llengua Catalana a Montpeller”, dins La nostra revista. Núm. 6 de 15 de juny de 1946. 
- Any Pompeu Fabra 2018. Generalitat de Catalunya. Recurs en línia: http://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici/

dimecres, 2 de maig de 2018



Núm. 5 - Document del mes de maig de 2018

Balls i festes a Roses a finals del segle XIX 



Dades arxivístiques del document
CAT AMR 12.14. Fons Família Palou Soler, Gestió de la Sociedad Recreativa la Rosense, Llibreta de comptes de la societat i de la botiga d'Ignasi Turró, 1885-1898.

CAT AMR 12.14. Fons Família Palou Soler, Gestió de la Sociedad Recreativa la Rosense, Rebuts solts de pagaments d'asssociats de l'any 1885.

Història arxivística
El fons va ser ingressat entre els mesos de maig i juliol de 2016. En la donació hi havia diferents entitats documentals, el de la família Palou Soler, així com les seves activitats mercantils i socials; el de la revista Rhode; el de l'Associació de Veïns de Roses Rhode i Rialles de Roses. Malauradament, una part del fons no va ingressar físicament a l'Arxiu Municipal i només va ser digitalitzada els mesos de febrer i març de 2017, perquè una familiar la volia conservar.

Contingut
Quan es realitza un estudi sobre qualsevol entitat o associació poques vegades hom pot trobar la seva documentació econòmica i social. Simplement, els historiadors poden aproximar-se a les seves realitats a través de la premsa, documentació pública i alguns documents esparsos conservats per algun antic directiu o soci. No és el cas de la Societat Recreativa la Rosense, que gràcies a la cura d'Ignasi Turró es van conservar documents relatius a la gestió de l'entitat de l'any 1885, any en què en va ser comptador. Aquell any el president de la Rosense era Joaquim Grau.

El llibre de comptes que es presenta va tenir, però, un doble ús. No només es va emprar per la comptabilitat de l'entitat, sinó que també va servir pels comptes de la botiga del mateix Ignasi Turró. Si els comptes de l'entitat se cenyeixen a l'any 1885, a partir de 1893 el quadern és aprofitat pel mateix protagonista per als comptes de la seva botiga. Així mateix, Turró, que era el comptador de l'associació el 1885, va conservar els rebuts dels pagaments dels socis i de forasters que volien entrar als balls de la societat, així com el fragment d'un llistat de socis de 1884 i 1885. 

Rebut per l'entrada de forasters

En aquesta segona vida de la llibreta s'hi consignen les vendes diàries realitzades amb el detall del producte venut i el seu preu. També hi ha apuntats els rebuts de les mercaderies entregades a proveïdors i els enviaments de garbes per tren o carruatge a Figueres, Badalona, Barcelona, Olot i Vic.

Al final de la llibreta hi ha el testimoni que molts documents antics recullen, els gargots dels nens i nenes de les famílies. En aquest cas, el nom de Maria Turró escrit desenes de vegades. Entremaliadures en documents que, amb el pas dels anys, havien deixat de tenir el seu valor administratiu.

Context
Al llarg de la història un dels denominadors comuns de tota societat és el seu esbarjo. Mai ha faltat, seguint unes o altres modes els humans han adaptat els seus entreteniments als temps que corrien en cada moment. En aquests documents de la societat la Rosense es veu la clara vocació de l'entitat per oferir música i balls als rosincs de finals del XIX. Un poble que necessitava d'esbarjo en un context de declivi econòmic després del boom del comerç de cabotatge a mitjan segle XIX i de l'agricultura vitivinícola. Si bé els consulats, comerciants, notari i altres havien desaparegut el 1885, els rosincs que quedaven necessitaven passar-s'ho bé i dinamitzar socialment una societat rica i diversa fins feia ben poc. Una època en què també s'estableixen algunes cases d'estiueig a Roses, enteses com les bases del turisme que al llarg del segle XX anirà modelant la població i els seus habitants.








dilluns, 9 d’abril de 2018

El plànol del castell de Sant Ferran de Pedro Martín Zermeño. 
La construcció que determinarà el creixement 
urbanístic i demogràfic de figueres del s. XVIII.



Dades arxivístiques del document

Títol: PLANO DE LA PLAZA DE S. FERNANDO QUE SE CONSTRUIE EN LA MONTAÑA DE CAPUCHINOS YMMEDIATA A LA VILLA DE FIGUERAS EN EL AMPURDÁN Y A QUE SE DIÓ PRINCIPIO EN 4 DE SEPTRE. DE 1753.
Autor: Pedro Martín Zermeño.
Tècnica: Tinta i aiguada sobre paper verjurat.
Data: 1753
Mides: 105 x 117,5 cm
BAPP. Fons Miquel Mateu.
Plànol històric. Fortificació militar.
Llegenda: Castellà.

Història arxivística

El plànol fou adquirit per Miquel Mateu per a ser incorporat a l’Arxiu del Palau de Peralada.

El document ha estat present en diverses exposicions, entre les quals consta la organitzada pel Ministerio de Información y Turismo que va tenir lloc a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, l’any 1954 i, la darrera va ser a l’exposició anual de la Biblioteca del Palau de Peralada: “Napoleó i Catalunya”, 2008-09.

Contingut

En llegenda adjunta hi consten els punts principals i l’estat de les obres. Transcripció literal:
A Cortina que une los Baluartes Sn. Phe. y Sta Barbara: se halla su Muro Elevado á 10 pies sobre el Rodapie.
B Baluarte de Sta Barbara: Queda su Muro y Revestimiento del Terraplen, mamposteado al Nivel del piso interior de la Plaza y terraplendo.
C. Cavallero que ocupa lo interior de dicho Baluarte: se hallan sus cimientos concluidos, como tambien los Pies derechos de sus Bovedas y cubierta la destinada á Cisterna.
D Cortina que une los Baluartes Sta Barbara, y Sn Dalmacio : se halla igualmte mamposteada sobre su Rodapie al piso interior de la Plaza, y lo mismo los cimientos de la Bovedas que la ocupan, destinadas para aloxamiento de la tropa.
E. Baluarte de Sn Dalmacio: se halla asimismo mamposteado sobre el Rodapie al piso interior de la Plaza, e igualmte la cortadura de su Gola, y los Pies derechos de la Bovedas vajas destinadas para Almaçenes, á la de su Ymposta, á excepcion de las señaladas de puntos, que estan cubiertas.
F. Cortina intermedia á los Baluartes Sn Dalmacio, y Sn Narciso: Queda mamposteada al nivel del piso interior de la Plaza, como tambien las Bovedas señaladas de puntós, y las que no lo están, á su Ymposta, destinadas todas pa Almacenes.
G Baluarte de Sn Narciso: se halla elevado su Muro, cadenas Revestimto de terraplen, y Almaçen de Polvora que està en su centro, ál piso interior de la Plaza.
H Cortina que une los Baluartes Sn Narciso y Sta Thecla: Se halla mamposteada al mismo nivel, como las Bovedas que indican los puntos y las restantes á la Ymposta, destins pa Cavallerizas. Y Balte de Sta Thecla; Su muro principal revestimto, de terraplen, Pies derechos de las Bovedas, Cortadura de la Gola, y Bovedas de esta quedan igualmte
Al piso de la Plaza.
K Cortina que une los Baluartes Sta Thecla, y SnTiago: Se halla su Muro y Pies derechos de Bovedas á la altura de 6 Pies sobre el Rodapie.
L Baluarte de SnTiago: El Muro de Flanco y cara, siguiendo la Cortina, se halla á la altura de 8 pies sobre el Rodapié.
M Cortina q une los Baltes. SnTiago y Sn Phe: Falta escabar el Foso de su frente lo q denota el Plano 6ves. de profundidad.
N. Baluarte de Sn Phe. Queda cortado en el terreno natural hasta donde indica el Escarpado.
O. Hornabeque de Sn Cenón: se halla el todo concluido de cimientos, como el Revellin y contraescarapa que el cubre.
P Minas en el frente de dho Hornabeque: Estan concluidas y se van cubriendo de tierras.
Q Revellin de Sn Antonio: está concluido de cimientos; su Cisterna al arranque de la Boveda, y á los Cimientos de su contraescarpa faltan 2 Varas para el nivel del Rodapie.
R Contraguardia de Sn Juan: Queda concluida de cimientos y su cisterna al arranque de la Boveda: però a los Cimientos de su contra escarpa faltan 2 Varas pa enrasar con el Rodapie.
S. Hornabeque de Sn Roque: Queda finalizado de cimientos, y á su Revellin y contraescarpa no se á dado principio.
T Contraescarpa que cubre el Baluarte de Sn Narciso: se halla concluida de cimientos: la Cisterna al arranque de su Boveda, y se vá abrigando de tierras por la parte exterior.
VX. Revellines del Rosario, y de las Animas: se hallan finalizados sus cimientos, y los de la contraescarpa que los cubre, la que se acompaña de tierras por lo exterior.
Z Contraescarpa que cubre el Baluarte de SnTiago: Queda concluida de cimientos y Escabada su Cisterna; pero falta revestirla.
a. Hornabeque de Sn Miguel: Queda trazado, y se á dado principio á escabar su Foso.
b. Contraguardia de Sn Pedro: Queda firmada en el terreno Natural, que se deve revestir.
c. Revellin de San Joseph. Esta concluido de cimientos, como la contraescarpa que le cubre, y su Cisterna al arranque de la Boveda.
1a. EL piso interior de la Plaza queda escabado á excepcion de lo que se indica en el Plano.
2a. En todo el Reçinto solo falta que escabar los Fosos del Hornabeque de Sn Miguel.
3a. Con las tierras que de fuera del Recinto se transportan se terraplenan los Baltes. Sta Barbara Sn Dalmacio, Sn Narcso, Hornabeque de Sn Roque, Revelln de Sn Anto, con traga de Sn Jun, y se aplicaran en los demas parages, á proporzn de la Urgencia.
Barcelona 30 de Noviembre de 1756.
Pedro Martin Zermeño

Context

Després de la Pau dels Pirineus (1659) i la modificació de la línia fronterera s’havia de pensar en una nova fortalesa que acomplís la defensa del territori. El lloc elegit va ser Figueres i el nou recinte fortificat seria el futur Castell de sant Ferran.

La seva construcció va ser determinant per a la ciutat. En primer lloc, va suposar l’expropiació dels terrenys de la comunitat caputxina establerta prop de l’indret on s’havia d’edificar la fortalesa; comunitat que es va traslladar en un indret més proper a la vila.

En segon, va suposar un augment demogràfic molt significatiu. Cal tenir en compte que, l’any 1753, hi havia dues mil persones treballant en la construcció de la futura fortalesa; si afegim les seves famílies, encara que fos en un petit percentatge, podria suposar haver doblat la població.

L’any 1717 a Figueres hi vivien unes 2000 persones i l’any 1787 gairebé 6.000. Veiem com en aquest lapse de temps, en el qual s’hi troba inclosa la construcció del recinte, la població s’havia triplicat.

Pedro MARTIN ZERMEÑO (Melilla, 1722-La Coruña, 1792). És l’enginyer militar que signa el plànol. Era fill de Juan Martín Zermeño, també enginyer militar i la persona que va començar les gestions per iniciar les obres; al ser nomenat director general d’enginyers, va cedir la responsabilitat al seu fill Pedro.

Pedro va ser l’autor i responsable de les obres del castell des de 1753 fins l’any 1762; aquest any va ser traslladat a Castella i se n’ocupà l’enginyer segon Juan Cavallero.

Va intervenir en nombrosos projectes urbanístics i militars, entre les quals cal tenir en compte les actuacions a Barcelona, a Castella, a Portugal, a Palma de Mallorca i a Galicia, entre altres.


 Exposició Napoleó i Catalunya, Biblioteca del Palau de Peralada, 2008.

Bibliografia complementària:
CARRILLO DE ALBORNOZ Y GALBEÑO, Juan. Los ingenieros militares Juan y Pedro Zermeño. Madrid: Ministerio de Defensa, 2012. 120 págs.

DÍAZ CAPMANY, Carlos. El Castillo de San Fernando de Figueres, su historia. Barcelona: Generalitat, 1982.

Exposición de libros y grabados de arte e historia militar y de documentos del período de la Guerra de la Independencia de la Biblioteca del Palacio de Peralada. Hospital de Santa Cruz, 1954. Figueras: Imprenta Trayter, 1954. 180 págs.

PADROSA GORGOT, Inés “Napoleó i Catalunya”.

divendres, 2 de març de 2018

L’accident ferroviari a l'estació de Llançà del 22 d'abril de 1926

Document del mes núm. 3 de 2018




Dades arxivístiques del document

CAT AMLLN Col·lecció d’Imatges Digitals, Col·lecció Joaquim Falcó Font (AID CJFF ); Accident ferroviari a l’estació de Llançà, autor desconegut, 1922.

CAT AMLLN Fons personal de Marcel Vila Roig i Maria Roig Cortada ; Còpia de l’article aparegut el 23 d’abril de 1926 a “El Imparcial”

Història arxivística

La col·lecció d’imatges digitals es va crear l’any 2013 amb motiu de l’organització de l’exposició “Llançà 1885-1975: Una mirada al passat”; i es va ampliar amb motiu de la confecció del llibre amb el mateix nom que l’exposició. La col·lecció està formada per fotografies de fons i col·leccions propietat de les famílies de Llançà que varen col·laborar en l’edició de l’exposició i el llibre publicat a l’any 2015.


Contingut

La imatge probablement recull l’accident ferroviari que va tenir lloc a l’estació de Llançà l’any 1922, on un tren de viatgers que venia de Portbou va envestir per darrera un tren de mercaderies que es trobava estacionat a l’andana. Tot i l’aparatositat d’aquest accident com es pot observar en l’ imatge, no s’ha pogut documentar si s’hagué de lamentar víctimes ni ferits; en canvi si que s’ha pogut documentar amb l’accident que tingué lloc el 22 d’abril de 1926 a aquesta mateixa estació, amb quatre morts i set ferits greus.


Context

El ferrocarril arribà a Figueres el 28 d’octubre de 1877. El 20 de gener de 1878, s’inaugurà oficialment la línia Figueres-Portbou. El primer tren que arribà a Cervera, ho va fer el 15 de maig de 1878. Quedaren enrere anys de treballs de molts obrers per obrir els túnels de Pujolar a Vilajuïga, el del Molí, el de Grifeu a Llançà, el de Garbet a Colera i el de Portbou.


La inauguració oficial com ja s’ha comentat anteriorment s’efectuà al 20 de gener de 1878, el comboi especial que sortí de Barcelona a dos quarts de set del matí, estava integrat per cinc cotxes de primera classe i la locomotora ostentava l’escut d’Espanya entre el pavelló nacional i el francès, ornamentat amb flors i corones de llorer i d’olivera. En passar el tren per Llançà, l’estació estava totalment ocupada pel poble en massa, que al seu pas va aplaudir de manera entusiasta.


Quasi mig segle després es produïren dues topades importants entre trens a l’estació de Llançà, una a l’any 1922 i l’altre al 22 d’abril de 1926. Si a la primera, a part dels danys materials i les molèsties als viatgers no varen tenir que lamentar altres víctimes; a la de l’abril de l’ any 1926, que va ser més violenta, va produir quatre morts i set ferits greus. La premsa de l’època va recollir àmpliament la notícia de l’accident (“El Imparcial” de Madrid del 23 d’abril de 1926 va titular “Catastrofe ferroviaria: Un expreso choca contra un mercancías: Resultan cuatro muertos y siete heridos graves).


Aquell fatídic dia, de Portbou havia sortit a les 10 del matí, un exprés de luxe amb algun retard, que va obligar al maquinista a fi d’arribar a Barcelona a l’hora reglamentària (13:00 h.), va accelerar la marxa més del que tocava. De Girona havia sortir de matinada un tren mercaderies amb direcció a Portbou, que es va parar a l’estació de Llançà per deixar pas lliure a l’exprés que estava format per quatre unitats i una màquina de gran potència.


Tot i que el personal de l’estació de Llançà, havia fet els canvis d’agulles quan Portbou els hi va comunicar que l’exprés sortia de l’estació; l’entrada no deuria haver quedat registrada de manera correcta perquè l’exprés en lloc d’entrar per la via lliure, ho va fer per la que estava ocupada per el tren de mercaderies. El maquinista de l’exprés va intentar accionar el fre automàtic, però atesa la velocitat que portava li va ser impossible evitar el xoc.


La màquina de l’exprés després del xoc frontal contra el mercaderies, va saltar per sobre d’aquest tren, arrossegant els vagons per sobre de l’altre. Passats els primers moments de pànic, els viatgers que havien resultat il·lesos el personal de l’estació i els veïns de Llançà varen acudir en auxili de les víctimes de l’accident.


De les estacions de Girona i Portbou, varen sortir trens d’auxili amb personal mèdic i de vies i obres. Quan aquests trens d’auxili hagueren arribat a l’estació de Llançà, ja s’havien retirat entre les restes de l’exprés, tres morts (Adrià Reboulet Trebion, casat, veí de Lion, de 37 anys; Joana Vergnais Vergnais, soltera, d’Alger, de 27 anys; i Joan Lligué Pagés, casat, advocat, ex diputat a Corts i propietari d’una fàbrica de vidre a Barcelona de 56 anys) i alguns ferits; i de les restes del furgó de capçalera del mercaderies, el cadàver del maquinista (Félix Lambea Minguillon, casat, natural d’Alberge província de Saragossa i veí de Móra la Nova, de 26 anys). El cadàver de Joan Lligué fou traslladat a Barcelona per rebre sepultura, mentre que els altres tres foren inhumats en el cementiri públic de Llançà.


D’entre la ferralla i la fusta, hagueren de treure a Adelina Lobo (filla política de Joan Lligué), Joan Gaulibert (agent de duanes de Portbou), Pròsper Durán (natural de Beziers), el revisor de l’exprés (Antonio Castro), i el mosso de mercaderies Vicente Martínez, amb ferides molt greus. El fogoner de l’exprés José Monaro i el del mercaderies Sebastià Soler amb cremades i contusions greus. Tots els ferits foren traslladats a Barcelona amb el tren d’auxili.


Entre els viatgers de l’exprés, que sortiren il·lesos, hi havia el secretari de la Lliga Regionalista Ferrán Agulló i el músic Pau Casals. Tot i que Pau Casals que sortí il·lès de l’accident s’hagué d’allotjar una nit a la Fonda Europa de Llançà. L’endemà, reprengué el viatge cap a Barcelona. L’Eugeni Déu Riera, recorda que es va creuar amb el músic quan aquest baixava a peu de l’estació cap a la fonda. Segons recorda l’Eugeni “..en aquells moments només vaig identificar un senyor amb un instrument, el violoncel…”. Durant la seva estada a Llançà, en Pau Casals va contactar amb en Carles Durán Ripoll que era “luthier” i es dedicava a la construcció de violins. Segons testimoni de l’Eugeni Déu, en Pau Casals va aconsellar a Carles Durán que viatgés sempre en els últims vagons del tren com feia ell. Testimoni d’aquest fet és la carta d’agraïment que Pau Casals va enviar a la família Durán el dia 25 d’abril de 1926, tres dies després de l’accident.





Més informació relacionada

· CLAVAGUERA CANET, Josep; “Llançà: Notes històriques”, Barcelona, Ajuntament de Llançà , Editorial Salvat, 1986.

· CLAVAGUERA CANET, Josep; “La nostra història: l’accident ferroviari de l’any 1926: Pau Casals a Llançà” , Programa de la festa major de Sant Vicenç, Ajuntament de Llançà , 1987.

· CLAVAGUERA CANET, Josep; “Llançà” Quaderns de la Revista de Girona, 84), Girona, Diputació de Girona / Obra social “La Caixa”, 2000

· DÉU RIERA, Eugeni; “Recordant el meu Llançà d’abans i una mica més”, Llançà, l’autor, 2013

dimecres, 7 de febrer de 2018

Els bombardeigs de la Guerra Civil a Figueres

Document del mes núm. 2 de 2018





Dades arxivístiques del document

CAT AMF 01 Fons Ajuntament de Figueres. Víctimes que en aquesta ciutat hi han hagut a consequència del bombardeix aeri realitzat per la criminal aviació feixista els dies 3 i 7 dels corrents (15 de febrer de 1938). Capsa 782.

Contingut

Aquest document és una llista de totes les víctimes, morts i ferits, que van ocasionar els bombardeigs aeris a Figueres els dies 3 i 7 de febrer de 1938. La relació es va redactar el 15 de febrer, quan la ciutat encara estava commocionada per aquests atacs que s´afegien als ja soferts els dies 20 i 23 de gener. Potser és per aquest motiu que l´empleat públic de l´Ajuntament de Figueres que va elaborar el document s´allunya del llenguatge burocràtic i administratiu i no se´n pot estar d´assenyalar la brutalitat de la "criminal aviació feixista". 


La llista recull el nom i els cognoms de les víctimes, el poble on vivien i, en alguns casos, la seva edat. Al bombardeig del dijous 3 de febrer, dia de mercat, es va registrar tretze morts i trenta-vuit ferits, mentre que al del dia 7 de febrer el resultat fou de tretze persones mortes i vint-i-una més de ferides. En aquests atacs indiscriminats les víctimes són de tota edat i condició, però les morts dels nens Macià Ubanell i Conxita Piñol, de vuit i nou anys, respectivament, són especialment punyents. Cal destacar que una de les bombes va caure prop del conegut forn La Barceloneta i va matar tres membres d´aquesta família, el nen Francesc Lacasa Garcia de dotze anys i les seves ties-àvies Maria i Francesca Lacasa Font, i també va ferir el seu pare i el seu oncle, Gerard i Enric Lacasa Solanes. Tanmateix, desconeixem la gravetat i l´evolució dels ferits i si algun va morir posteriorment. Per saber-ho, caldria contrastar la relació de noms que conté aquest document amb el buidatge del registre d´inhumacions del cementiri de Figueres, per exemple.






Context

Enguany es compleixen vuitanta anys dels primers bombardeigs que va patir la ciutat de Figueres durant la Guerra Civil (1936-1939). Inicialment Figueres estava lluny del front, però la seva situació estratègica va fer que el 20 de gener de 1938 la ciutat fos bombardejada per primer cop i que al llarg de 1938 patís set atacs més. El bombardeig més recordat d´aquell any és el del diumenge 23 de gener de 1938, quan les bombes van caure en un passeig Nou i un Parc-Bosc ple a vessar de famílies que gaudien d'un matí festiu. L'atac va causar setze morts i vint-i-set ferits. La situació, però, va empitjorar durant els últims dies de la guerra, quan per Figueres hi passaven milers de persones que volien arribar a França i la ciutat esdevenia, l'1 de febrer de 1939, la seu de l´última reunió de les Corts de la República espanyola. Figueres es va convertir en un objectiu a abatre, i entre el 27 de gener i el 7 de febrer de 1939 va ser durament bombardejada unes disset vegades. 


Tot i la dificultat per comptabilitzar les víctimes, es calcula que al llarg d´aquest conflicte bèl·lic van morir a Figueres entre tres-centes i quatre-centes persones, fet que la converteix en la segona població de Catalunya, després de Barcelona, amb més víctimes mortals. A tot això s´hi hauria d´afegir la destrucció material que ocasionaren les bombes a l´entramat urbà figuerenc. A la Relación de edificios siniestrados por causa de la guerra que es conserva a l´Arxiu municipal de Figueres, hi consten més de cinc-cents edificis propietat de particulars que van quedar malmesos pels bombardeigs, quasi un 25% del total d´habitatges. Cal afegir-hi, a més, l´afectació d´edificis públics com l´institut, l´escola Sant Pau, la biblioteca, l´Ajuntament, l´hospital, els paviments dels carrers, el servei d´aigües... 


El 8 de febrer de 1939, doncs, dia de l´entrada a la ciutat de les tropes franquistes, Figueres era la imatge d´una ciutat devastada.


Més informació


- BERNILS MACH, Josep Maria. La Guerra Civil a Figueres. Figueres: Editorial l´Empordà, 1986.

- GARCÍA ALGILAGA, David. Ales negres i xampinyons. Viladamat: Gorbs Comunicació, 2014.

- PUJOL CASADEMONT, Enric. "Figueres bombardejada (1938-1939): la destrucció patida". (Silencis). Figueres sota les bombes 1938-1939. Figueres: Úrsula Llibres i Consorci del Museu de l´Empordà, 2014, pàg. 21-34.





dilluns, 15 de gener de 2018

El meu avi va anar a Cuba...des de Cadaqués (1894)


Document del mes núm. 1 de 2018


Referència arxivística

ACAE- 287- 169 Ajuntament de Cadaqués. Autoritzacionsd’alcaldia per marxar a l’estranger, la majoria a Cuba, anys 1882/1929. Capsa núm. 36.

Història arxivística

Aquest plec de documents forma part del primer ingrés del fons documental de l’Ajuntament de Cadaqués (1467-1976) a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà.


Contingut

El document que presentem és l’autorització original firmada per Maria Albert Albert, vídua Baró, natural i veïna de Cadaqués, a favor del seu fill, Àngel Baró Albert, de només 14 anys d’edat, per poder marxar a viure a la ciutat de Cienfuegos (Cuba). Va ser signada el 24 d’octubre de 1894 davant de l’alcalde, Nicolàs Alfaras, i el secretari, Sebastià Moret. Aquest document forma part d’un aplec d’una trentena d’autoritzacions fetes durant les dues últimes dècades del segle XIX de nois cadaquesencs que es desplaçaren a la illa caribenya en busca d’oportunitats que el seu lloc d’origen no oferia després de la plaga fil·loxèrica. Així, a tall d’exemple, anotem com el 1891 el pescador Josep Baró Albert autoritza al seu fill, Josep Baró de 15 anys, per marxar a instal·lar-se a Cienfuegos; el 1892, el sabater, Francesc Pujol Albert, dóna permís al seu fill, Josep Pujol Baró, per instal·lar-se també a Cienfuegos, en canvi, Ramon Pomés Nadal autoritza al seu fill, de 16 anys, a residir a l’Havana, i explica que és “per carencia de medios”; el 1894, Josep Nofre Serinyana autoritza al seu fill, Josep Nofre Sala, de 17 anys, per marxar a Guantánamo en uns dels vapors transatlàntics; el mateix any, Emeterio Duran Alfaras autoritza als seus dos fills, Darius i Moisès, de 21 i 15 anys, per marxar a Cuba; el 1894, Joan Figueras Vilahú dóna permís al seu fill de 16 anys, Joan Figueras Mascla; el 1897, Enriqueta Albert Ballesta, de 56 anys, vídua, autoritza al seu fill Narcís Fàbrega Albert, de 16 anys, per pasar a residir a Cienfuegos … i molts més. La memòria popular de Cadaqués conserva viu el record de l’emigració a Cuba, encara que les relacions familiars amb el pas del temps s’han anat perdent. 


Context

Els catalans van marxar cap a Amèrica per dues grans raons: per problemes econòmics o per intentar guanyar més diners per als seus negocis. Dels primers, la majoria procedien de zones rurals del país on va arribar la fil·loxera, i d’altres van fugir al nou continent per evitar fer el servei militar obligatori i haver d’anar a combatre a les guerres. Finalment, alguns emigrants van travessar l’Atlàntic perquè veien Amèrica com la terra de noves oportunitats i on podien aconseguir fortuna de manera ràpida i fàcil. L’emigració catalana va ser una emigració en xarxa, és a dir, un desplaçament força organitzat i planificat. Rarament marxaven a l’aventura, sinó que abans d’emprendre el viatge ja tenien el destí escollit i la feina força assegurada, o amb alguna persona de contacte. Normalment, el primer en marxar era el pare o un jove solter que treballaria com a aprenent a algun negoci familiar o d’algun amic. Els que emigraven solien ser els fadristerns, és a dir, els que no heretarien les propietats de la família. Les dones van emigrar molt poc, només si eren reclamades pel marit. La majoria dels catalans que marxaren cap a Amèrica van desenvolupar diferents activitats, però la majoria eren comerciants. A Cuba, en concret, es coneixien com a bodegueros o botiguers, ja que regentaven petits negocis de queviures amb sucre, sal, peix, carn seca, embotits, patates, llegums, espècies … 

Alguns emigrants van tornar a les seves poblacions d’origen amb grans fortunes, són els coneguts com a ‘americanos’ o’ indians’. Es feien construir cases luxoses amb jardins exòtics, amb la presència de palmeres. Molts mostraven la seva generositat amb donacions per a la millora de l’educació, la sanitat, o l’atenció a la gent gran. Solien arribar ja grans i es casaven amb dones joves, a les quals els prohibien tornar-se a casar per tal de mantenir íntegra la fortuna feta. Tots tenim al cap la magnífica Casa Serinyana o Casa Blaua de Cadaqués construïda el 1910, tot un model de llegat d’indians, amb una façana decorada amb ceràmica vidriada blava. 

Més informació

Rosa GIL. Els Indians. Girona: Diputació de Girona i Caixa de Girona. 1989.

Jordi MALUQUER DE MOTES. Història econòmica de Catalunya: segles XIX i XX. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Ed. Proa, 1998.

César YAÑEZ. La emigración española a América: siglos XIX y XX: dimensión y características cuantitativas. Colombres: Fundación Archivo de Indianos, 1994.

dimarts, 12 de desembre de 2017


POEMA DE VÍCTOR CATALÀ



Dades i història arxivística del document

Arxiu Municipal de l'Escala, Fons Victor Català / Caterina Albert Paradís, Poema dedicat al Cementiri Mariner de l’Escala. En un futur consultable a l’Arxiu Històric de l’Escala.

Lluís Albert, hereu de l’obra de l’escriptora Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, va donar el fons personal que inclou manuscrits, primeres edicions d’obres, dibuixos, pintures i peces arqueològiques a l’Ajuntament de l’Escala, que seran dipositats a l’edifici de l’Alfolí de la Sal. Amb la donació d’aquest llegat es vol impulsar i posar encara en més valor a l’obra de l’escriptora escalenca. En aquest edifici acabat d’inaugurar, es té previst traslladar l’Arxiu Històric en el segon pis i tindrà una sala d’exposició permanent dedicada a Víctor Català.

Contingut

Hem escollit aquest poema perquè s’han iniciat les obres de restauració d’aquest cementiri declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, al qual, Víctor Català va dedicar aquest poema, pensant que un dia hi seria enterrada.

VISITA

Me’n vaig al cementiri del meu poble

Bell en sa solitud, senzill i noble

Tot ell parat de blanc, color de pau

Sota el sol esplendent i un gran cel blau.



M’hi passejo tot sol pel cementiri

Com un escarabat per dins d’un lliri

I m’apar que és quelcom profanador

De mos passos inquiets la lleu remor.



El terrer, adobat amb carn humana

És divís en jardins de folla ufana

I entorn d’ells, en fileres apretats,

Els nínxols van traient llurs blancs esclats.



Dintre els nínxols i sota els bells jardins

Tinc un món enterrat de conveïns

D’homes, dones, infants que he conegut

I que han mort un a un sens fer traüt.



Víctor Català


Context

Durant anys el nebot de Caterina Albert es va autoimposar el deure de conservar el fons de la seva tia. Va edificar un museu-arxiu a la finca del Clos del Pastor i va treballar perquè el llegat documental i artístic de Víctor Català fos una font de cultura. Ara ja de gran, tenia por que tot aquest esforç no es guardés com ell desitjava. Per aquest motiu, es va firmar un acord, en que l’Ajuntament de l’Escala compra la finca del Clos de Pastor i rep en donació el patrimoni artístic i el fons documental de l’escriptora, d’un valor incalculable. Un dels elements més emblemàtics del fons és el manuscrit original de la novel·la “Solitud”, que durant l’any 2018, junt amb la majoria del fons serà escanejat i posat a consulta pública.

Per saber-ne més

Boix Lurdes i Boix Jordi. Els paisatges de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català. Un itinerari històric i literari a través dels indrets vinculats a l’escriptora de l’Escala. Ajuntament de l’Escala. 2005.