dijous, 13 de novembre de 2014

El document del mes de novembre 2014

REAL CÈDULA DEMANANT L’OBSERVANÇA DELS ARTICLES ESTABLERTS EN EL DECRET DE NOVA PLANTA DE 1716

Foli 1 anvers

Dades arxivístiques del document

CAT AMLL  01 Fons de l’Ajuntament de Llançà. Secció govern municipal i gestió jurídica -administrativa. Sèrie correspondència, 1734-1775 . Llibre “ Ordenes impresos de 1734 hasta 1775 ynclusive”.  Real Cèdula de 1775 de Carles III , ordenant el compliment i  l’observança dels articles del Decret de Nova Planta de 1716. 4 folis. Castellà.

Història arxivística

Aquest document es troba dins del llibre “ Ordenes impresos de 1734 hasta 1775 ynclusive” de la sèrie de correspondència de la secció de govern local i gestió jurídica -administrativa  del fons de l’Ajuntament de Llançà.  La sèrie de correspondència del fons de l’Ajuntament de Llançà conserva la documentació rebuda i emesa per l’administració municipal entre els anys 1716 i 2007. Del segle XVIII es conserven quatre  volums enquadernats en pergamí de les ordres manuscrites i impreses rebudes entre els anys 1716 i 1799.

Contingut

Foli 2 anvers

Dins del fons de l’Ajuntament de Llançà de  l’Arxiu Municipal de Llançà,  no s’ha conservat documentació relacionada concretament amb l’ implantació del decret de Nova Planta de l’any 1716, però si abundant documentació posterior a la data de la seva promulgació – entre el 1734 i 1799 (Fons de l’Ajuntament de Llançà, sèrie correspondència 1716 -1799) - que avala la constant exigència tant per part de la monarquia com per part dels corregidors de l’observança i  compliment dels seus continguts sobretot per el que es refereix  al  capítol quaranta tres del decret de Nova Planta on es  regulava l’elecció i durada en el càrrec  dels batlles ; i per el que es refereix als capítols del quaranta sis al quaranta vuit on es també es regula les atribucions i funcions dels regidors.
Dins del llibre “ Ordenes impresos de 1734 hasta 1775 ynclusive” del Fons de l’Ajuntament de Llançà,  s’ha conservat un document  excepcional de l’any 1775,una cèdula reial  on el rei Carles III (1759-1788), i atès per el que se’n deriva de la lectura del contingut del document  que no s’observaven  al Principat  molts dels preceptes establerts en els articles del Decret de Nova Planta de 1716, i on Carles III  ordena que es facin complir inexcusablement en els següents termes :
 “.....ya sabeis que la Magestad del Señor Don Phelipe Quinto mi Señor , y Padre, que de Dios goce, con el fin de mantener la tranquilidad de los Pueblos de ese Principado, el amor a su Soberano, la rectitud en la administracion de Justicia, y el acierto en el Gobierno estableció la nueva Planta....” “... V. Magestad quiere y manda se observe y guarde la nueva Planta de Cataluña, y las Ordenanzas, y la Real Cédula comunicadas à aquella Real Audiencia en la forma que se expresa ...”.
“.... por la qual siendo, como es, la refereida nueva Planta  de Gobierno de ese Principado la Ley fundamental con que tan sabiamente quiso mi Augusto Padre, que se procediese en lo Político, establecida con el acuerdo de los Hombre mas doctos, y prudentes  de la monarquía, y entre ellos muchos Catalanes afectos a mi Real Servicio y à esos Naturales, è instruïdos muy particularmente de sus costumbres : Quiero , y mando se observe y guarde inviolablemente, à finde que todos los comprehendidos en ella, se arreglen à las facultades que individualmente se prescriben para cada uno, procurando mi Real Servicio, la recta administracion de Justicia y el bien universal de esa Provincia; y que en su conseqúencia tengan el debido cumplimiento las Ordenazas de esa Audiencia, [...], y son concordantes con la Nueva Planta....”

Foli 3 anvers

Context

Enguany es commemoren 300 anys de la fi de la Guerra de Successió a Catalunya, que va culminar l’11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona després d’un setge llarguíssim imposat per les tropes borbòniques. Catalunya va perdre les llibertats i va haver de fer front a una dura repressió contra les persones, les propietats,  la cultura i la identitat. . Per entendre la imposició del decret de Nova Planta ens hem de remuntar a set anys endarrere.
Com a conseqüència de la victòria que havia assolit a Almansa (1707). Felip V decidí l’abolició del règim constitucional dels regnes de València i d’Aragó, estats que foren integrats, en qualitat de províncies, al govern i a les lleis de Castella , amb el pretext del “delicte de rebel·lió i la manca al jurament de llurs habitants” i el “just dret de conquesta, l’atribut de la sobirania règia i.... la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals.... que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers”. Així ho estipulà en el primer decret , del 29 de juny de  1707.
La persistència de la guerra de Successió al Principat  i a les Balears, impedí a Felip V d’integrar aquests països al nou sistema fins nou anys després. Pel decret de Nova Planta, publicat a Catalunya el 16 de gener de 1716, Felip V configurà un règim polític que excloïa  la representació de la societat  de l’època i reforçava la preeminència ( ja característica del funcionament de les institucions reials al Principat al llarg del segle XVII ) de les autoritats militars sobre les civils i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. A partir d’aquest decret, les ciutats i pobles quedaran sota la vigilància dels corregidors.
Les universitats varen perdurar fins els decret de Nova Planta , l’any 1716, però a partir d’aquest real acord la denominació  “universitat” s’anà substituint per la de “comú” en referència a la generalitat dels veïns i als interessos col·lectius, i també progressivament s’implantà el terme “ajuntament” que identificaria la reunió dels nous regidors borbònics amb el batlle com a màxima expressió del govern municipal.
Hi varen haver batlles a totes poblacions reals i senyorials, amb excepció dels capitals de corregiment o de partit- com a Figueres - . Per el que fa a l’aplicació del capítol quaranta tres del decret de nova planta, pel que fa a  l’elecció de batlles, es fa una distinció entre batlles nomenats per Real Acord quan els comuns eren de jurisdicció real. Si era senyorial, com en el cas de Llançà,  es seguia el dret i la costum, això vol dir que el que escollia el batlle era l’Abat de Sant Pere de Rodes.
Els batlles a partir del decret de Nova Planta  són els encarregats d’administrar la justícia ordinària civil i criminal. A més són delegats governatius locals i si bé presideixen  els consells  no tenen vot excepte en cas d’empat. Els batlles a diferència dels veguers, sobrevisqueren institucionalment. En matèria de govern estaven sotmesos a la supervisió del corregidor i del seu tinent. Presideixen els consells  i assisteixen a les reunions dels gremis. També tenen funcions fiscalitzadores i de vigilància dels regidors que faltaven a les seves obligacions.
Segons  les disposicions promulgades poc després del Decret de Nova Planta, els càrrecs municipals, inclosos el batlle i el subbatlle, no podien ser parents entre ells o amb altres membres dels consells. L’edat mínima exigida era de 25 anys .
Segons el decret de Nova Planta als regidors se’ls encomanda el govern polític de les ciutats i pobles, i a més l’administració de les rendes que no podran alienar ni cedir , sense el permís del senyor jurisdiccional o del monarca. També tindran que fer front a les responsabilitats en cas de no complir les seva obligacions. Una  altra limitació es no poder reunir-se sense la presència del corregidor o del batlle.
A partir de 1759 i durant el regnat de Carles III es crearan les figures dels alcaldes de barri, diputats del comú i síndics. Seran escollits per sufragi universal, amb funcions governatives i de policia. Altres activitats associades seran la vigilància  dels preus, pesos i mesures i controlar el bon estat de les vies públiques.
És durant els anys 1715 i 1720 quan es produeixen els més significatius canvis polítics e institucionals en el Principat.  Quantitativament durant el període corresponen als anys 1714 i 1730 les normatives es centren de forma abrusadora en reestructurar l’exèrcit i la seguretat interior; i en menor mesura , la economia i la hisenda.  Només a partir de 1730, la regulació d’aquestes últimes prevaldrà  sobre la resta de  la legislació.
En el Principat el veritable reformisme borbònic tindrà lloc durant els regnats de Ferran VI i de Carles III.


Documentació relacionada :

Dins de la secció de  col·leccions i fons especials de l’AMLLN, hi ha :
·    La col·lecció de reials cèdules impreses entre 1720 i 1833, on hi ha tres volums enquadernats en pergamí de les reials  cèdules rebudes per l’Ajuntament entre els anys 1720 i 1799.
·    La col·lecció de bans de 1720 a 1799


Per més informació :

SERRA  PERALS, Joan .” El govern local i el Decret de Nova Planta”. Farella : Revista de Llançà. Núm. 36. Novembre 2014 

dimecres, 1 d’octubre de 2014

El document del mes d´octubre de 2014



L´Estatut de la Mancomunitat de l´Empordà


                                                
                                  
Dades arxivístiques del document
CAT AMF 007 Fons Mancomunitat de l´Empordà. Estatuto de la Mancomunidad del Ampurdán. 12 d´abril de 1921. Castellà.

Història arxivística
El fons documental de la Mancomunitat de l´Empordà va aparèixer enmig de la documentació històrica de l´Ajuntament de Figueres. El motiu és molt senzill, la Mancomunitat no disposava d´una seu pròpia i el seu domicili social estava ubicat a l´Ajuntament de Figueres. A això s´hi ha d´afegir que el president de la Mancomunitat era el regidor figuerenc Rafael Ramis, i que la majoria de les reunions es celebraven a Figueres.
El fons documental de la Mancomunitat de l´Empordà es conserva a l´Arxiu municipal de Figueres. És un fons petit que ocupa només una capsa i conté documentació dels anys 1920-1922, bàsicament correspondència, a partir de la qual es pot resseguir el procés de gestació d´aquesta Mancomunitat.

Contingut
La Mancomunitat de l´Empordà pretenia ser un organisme representatiu de tots els municipis de l´Alt Empordà. Reivindicava el reconeixement de l´Empordà com a entitat espiritual i territorial, alhora que volia sumar esforços per a poder emprendre projectes i serveis comuns que els pobles no podien plantejar ni realitzar en solitari.
L´Estatut era el document marc que regulava les competències, el finançament, els òrgans de govern i el funcionament d´aquesta Mancomunitat. Així, l´Estatut determinava que podien formar part de la Mancomunitat tots els municipis del partit judicial de Figueres, així com els pobles del voltant d´altres partits judicials que també hi volguessin ingressar. L´objectiu principal de la Mancomunitat de l´Empordà era l´administració i el foment dels serveis d´obres públiques, cultura, beneficència, higiene i policia rural en el conjunt de municipis que en formessin part.

Context
Aquest any es commemora el centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), institució política catalana constituïda per la unió de les quatre diputacions provincials. La Mancomunitat de Catalunya, tot i que tenia unes competències limitades i escassos recursos econòmics, va portar a terme una tasca important en els àmbits educatiu, cultural, sanitari i d´obres públiques.
És en aquest context històric de mancomunar competències i serveis que cal inserir una iniciativa de l´Ajuntament de Figueres. El 7 d´abril de 1920, el Ple de l´Ajuntament figuerenc va aprovar adreçar-se als municipis de l´Alt Empordà per tal d´estudiar el projecte de constitució i funcionament d´un organisme representatiu de la comarca. Així, el 23 de maig d´aquell mateix any es va celebrar al Teatre Municipal de Figueres una assemblea on van assistir representants de 35 ajuntaments de la comarca. L’assemblea va constituir de forma provisional la Mancomunitat de municipis de l´Empordà, i va nomenar una comissió encarregada de redactar els seus estatuts. Aquesta comissió estava formada per tres regidors de l´Ajuntament de Figueres i un regidor representant de cada un dels ajuntaments de Castelló d´Empúries, Llançà, Peralada, Agullana, Garrigàs i Cabanelles. El 12 d´abril de 1921 va finalitzar la redacció de l´Estatut de la Mancomunitat de l´Empordà i es va enviar al Governador Civil per a la seva aprovació.
Finalment, el 22 de febrer de 1922, el Govern Civil de Girona va aprovar l´Estatut, i la Mancomunitat de l´Empordà es va poder constituir legalment el 17 d´abril. Però ja havien passat dos anys des de la proposta inicial i el projecte s´havia anat desinflant. Només 12 dels 63 municipis del partit judicial van formalitzar oficialment la seva adhesió a la Mancomunitat. Per tal de promoure l´ingrés de més municipis, el mes de juny es van fer arribar als ajuntaments els estatuts de la Mancomunitat i se´ls va informar dels projectes que es volien impulsar: la creació d´una Oficina Jurídica Administrativa al servei dels municipis mancomunats i l´edició d´una Guia de l´Empordà per fomentar el turisme, així com treballar per obtenir obres a la comarca que no suposessin una gran despesa per part dels ajuntaments. 
Tot i així, els ajuntaments no van mostrar interès. L´agost de 1922, Rafel Ramis, el president de la Mancomunitat, es lamentava de l´apatia dels ajuntaments i temia que si se´ls demanava alguna contribució econòmica, per petita que fos, això signifiqués la fi de la Mancomunitat. No sabem si la Mancomunitat funcionava encara durant l´any 1923, però el seu estatut establia que s´havia de dissoldre quan només hi quedessin set municipis. En tot cas, a la dinàmica interna de la Mancomunitat se li afegiria, el setembre de 1923, un nou context polític que li seria desfavorable, la Dictadura de Primo de Rivera. Podem suposar, doncs, que aquest primer embrió d´organització comarcal va tenir una vida molt curta, però tot i així cal posar en valor l´intent de creació d´una entitat comarcal impulsat des del mateix territori.


Més informació
- Estatuto de la Mancomunidad del Ampurdán. Figueres: Imp. de José Serra, 1922.
- Arxiu municipal de Figueres. Fons 007 Mancomunitat de l´Empordà.

dimarts, 2 de setembre de 2014

La tornada a l'escola. Document del mes de setembre


DADES ARXIVÍSTIQUES DEL DOCUMENT
CAT- ACAE-110-45-T1-5080.
Retrat de grup escolar de Mollet de Peralada amb el mestre Josep Costal Auter (1871-1913) al pati de les escoles. Any 1910ca. Fotògraf: no identificat. Blanc i negre. Cedida per l’Ajuntament de Mollet de Peralada.

HISTÒRIA ARXIVÍSTICA
La Col·lecció d’Imatges de l’ACAE a l’actualitat suma prop de quaranta mil imatges, les quals en la seva majoria estan digitalitzades i posades on line a diposició de tots els interessats. Fruit de l’elaboració del Cens d’Arxius de la comarca que ens obligà a recórrer tots els centres susceptibles de ser censats, afavorit per la recerca contínua de nous materials, ens ha abocat a una dinàmica d’ingressos de materials gràfics de manera constant i important. En aquest present cas, va ser l’Ajuntament de Mollet de Peralada que ens cedí aquesta fotografia l’any 2007, la qual vam publicar al Quadern de Revista de Girona, monogràfic dedicat a aquest municipi.

CONTINGUT 
El mestre Josep Costal Auter (1871-1913), fill de la Tallada d’Empordà, és conegut principalment per ser el pare del renovador de la pedagogia i dignificació del magisteri i director de l’Escola Normal de Girona i posteriorment de la Normal de la Generalitat, Cassià Costal Marinel.lo (1876-1937). Josep Costal aprovà la plaça de mestre de Mollet de Peralada i no se’n mogué mai més durant 41 anys. La curta distància a Espolla fa facilitar l’amistat amb Antoni Balmanya i la seva dona, Maria Carlas, que van ser padrins de bateig de Cassià. Durant l’últim terç del segle XIX, Mollet comptava amb una escola per a nens costejada únicament pels alumnes. La inspecció s’interessà el 1877 per la instrucció de les nenes, que fins aquell moment es dedicaven exclusivament a tenir cura de la llar. La precarietat va ser una constant fins ben entrat el segle passat. El mestre Costal es queixava al maig del 1881 a l’alcalde Josep Vilanova –com recull el llibre d’actes del mateix Ajuntament- que encara havia de cobrar material que havia comprat ell personalment nou anys abans. L’any 1887 algunes famílies no portaven els seus fills a l’escola i va ser l’Ajuntament que acordà una quantitat fixa per al mestre Costal amb el compromís d’ensenyar gratuïtament els coneixements més elementals, llegir i escriure, a tots els nens  i nenes de cinc a catorze anys. La fotografia recull el grup escolar de cap a l’any 1910 amb una vuitantena d’alumnes, tots vestits de diumenge –nenes amb grans llaçades al cabell i nens amb el cap bastant rapat, la majoria vestits de colors clars- arrenglerats per a la foto que ben segur recollí un fotògraf itinerant. Els alumnes mé grans són posats a la última filera, però tots són noies, atès que la mà d’obra infantil dels nois jugava un paper important a les economies familiars rurals.

CONTEXT
D’aquí a pocs dies els nostres nens tornaran a l’escola després d’una llarga etapa de vacances. Tot just fa un segle i onze anys de les primeres Converses Pedagògiques que tingueren lloc el 1903 a la ciutat de Figueres i que significaren un motor d’una sèrie de propostes –escoles d’estiu per a mestres, conferències pedagògiques, publicacions professionals, colònies escolars…- totes impulsades per mestres d’escoles públiques rurals de l’Empordà, i que van quedar truncades a causa de  la guerra civil i la posterior dictadura franquista, amb el consegüent exili de molts mestres republicans. Des del punt de vista del treball dels ensenyants cal parlar fins aquell moment d’una pobra formació docent i d’una rutina metodològica amb un desprestigi considerable de l’escola pública. Un grup inicial petit liderat pel mestre de Camallera, Silvestre Santaló, al qual aviat s’afegiren molts més –Llorenç Jou Olió, Joan Bosch Cusí, Joan Delclós, Carme Serrat, Pere Blasi, Antoni Balmany, Gregori Artizà, Anna Rubies, Isidre Macau …- , s’ajuntaren per parlar de l’ensenyament de la gramàtica, l’educació dels pàrvuls, la Història … i la necessitat de poder disposar d’una formació permanent a la vegada que constant. S’hi respirava un determinat estil de fer de mestre i una determinada visió de la seva funció social, amb la cultura com a camí del progrés. 


MÉS INFORMACIÓ
MORET, Rosa Maria i SERNA, Erika. Mollet de Peralada. Girona. Diputacio de Girona i Fundació Caixa Girona. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 146. Monografies (núm. 86). pàg. 96. Any 2009

MARQUÈS, Salomó, FEU, Jordi, PUJOL, David. L’escola. Girona. Diputació de Girona i Caixa de Girona. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 120. Guies (núm. 49), pàg. 96. Any 2005.

Catàleg “La renovació de l’escola pública. De l’Empordà a tot Catalunya (1900-1939)”. Figueres-Girona, 2013. pàg. 46. També consultable a: http://cultura.gencat.cat/arxius/acae 

divendres, 1 d’agost de 2014

Document del mes d'agost 2014



EL CADASTRE DE PATIÑO DE 1716 A L’ESCALA

Enguany es commemoren 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, que va culminar l’11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona, després de la resistència heroica per part dels seus ciutadans contra un setge llarguíssim imposat per les tropes borbòniques. Catalunya va perdre les llibertats i va haver de fer front a una dura repressió contra les persones, les propietats, la seva cultura i la seva identitat. Com a conseqüència de la derrota de Catalunya, Felip V implantà el Decret de Nova Planta, amb l’objectiu de potenciar el centralisme i absolutisme borbònics. L’any 1716 José de Patiño, superintendent general del Principat, imposà un nou cadastre. Es tractava d’un impost directe i unificat pensat només per als territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Era un cadastre sobre els béns i les persones.

A l’Arxiu Històric de l’Escala es conserven dos llibres del Cadastre de Patiño de 1716. Els cadastres, enquadernats en pergamí enumeren totes les finques rústiques i urbanes del municipi d’Empúries i l’Escala. Una de les còpies té tots els registres numerats, l’altra només les finques rústiques. No són còpies idèntiques, ja que, tot i que al principi coincideixen, més endavant varien el nom dels propietaris i alguns afrontaments. L’escriptura de cada una també és diferent. Possiblement una va ser feta amb posterioritat a l’altra. Cap d’ells porta data. El que té la numeració de les finques urbanes és més malmenat, amb part dels fulls afectats per rosegadors. Tots dos es varen fer restaurar en el moment d’entrar en funcionament el Servei d’Arxiu Municipal l’any 1989.


El llibre que té tots els registres numerats descriu 494 finques rústiques i 174 d’urbanes entre l’Escala i els veïnats d’Empúries, les Corts, Vilanera, els Recs i Cinclaus. L’encapçalament a tots dos llibres diu: “Catastro o Inventari del Lloch i Terme d’Emps (Empúries) y la Escala, ab declaracio de totas les pessas de terra, los fruits que produeix y la fertilitat que te”. Després de la relació de finques rústiques enumera els pagaments subjectes al delme. Tot seguit diu: “Catastro o Inventari de las casas del dit Lloch y terme d’Emps (Empúries) y la Escala”. Al final de les finques urbanes hi ha una relació dels emoluments o arrendaments de serveis com la taverna, l’aiguardent, l’oli, la carnisseria, els terços i el que pagaven al Comú d’Empúries i l’Escala. Pel que fa al segon exemplar, tot fa pensar que és una còpia posterior, ja que conté més finques de tots tipus (78 més de rústiques i 30 més d’urbanes).

Més enllà de les valoracions sobre la intencionalitat eminentment recaptatòria d’aquest cadastre, el cert és que ha esdevingut una joia documental per la gran quantitat de dades que aporta sobre les finques rústiques i urbanes de l’Escala de la primera meitat del segle XVIII. La relació de propietaris i finques rústiques i urbanes del terme municipal de l’Escala i Empúries ens dóna una radiografia dels camps, el que s’hi produïa, les cases, la gent que hi vivia i, sobretot, tota la toponímia associada a la terra i als carrers.

Més informació:
"La Guerra de Successió i el Cadastre de Patiño, de 1716, a l'Escala". Fulls d'Història Local, núm. 102. Abril 2014. Consultable aquí

dijous, 3 de juliol de 2014

El document del mes de juliol de 2014

Núm. 2

El periodista i polític Claudi Ametlla juntament amb altres intel·lectuals visita la ciutat de Reims durant la I Guerra Mundial.


Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 39 Col·lecció d'imatges Jordi Ametlla. Reg. 5929. Un grup de periodistes i intel·lectuals visita Reims després que la ciutat fos bombardejada. Autor: Segarra y Torrents. 4 desembre 1917.

Història arxivística

El 23 de febrer de 1999 Jordi Ametlla Rivas féu donació a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries d’una col·lecció de fotografies procedents del seu avi Claudi Ametlla i Coll. Sis d’aquestes imatges corresponen a un reportatge fet a Reims durant la I Guerra Mundial. L’AMCE conserva còpies en suport paper que van ser realitzades per fotografies Torner. També es conserven còpies digitalitzades (format TIFF en alta resolució i en JPG ). Els originals resten en mans del seu propietari.

Contingut

Claudi Ametlla i Coll (Conca de Barberà, 1883 - Barcelona, 1968) era mestre de professió però dedicà la seva vida al periodisme i a la política. La seva relació amb l’Empordà es produí quan va contraure matrimoni amb la pubilla castellonina  Maria del Carme Peris Mas de Xexàs.Fou redactor de El poble català, diari catalanista d’esquerres. El 1906 s’incorporà al diari El Diluvio fins al 1914. Durant la Primera Guerra Mundial va ser a França com a corresponsal de guerra de la revista Ibèria (1915-1918), de la qual ell n’era el director. El setmanari, editat a Barcelona, era un mitjà de propaganda de la causa aliada.Les fotografies del reportatge corresponen a una visita que va realitzar un equip de periodistes i intel·lectuals als voluntaris catalans que lluitaven a la Gran Guerra. El reportatge se centra a Reims, després que la ciutat fos bombardejada. A la primera imatge es pot veure a Claudi Ametlla –el segon de l’esquerra-, al pintor Ramon Casas, a l’escultor Josep Clarà i al metge Joan Solé Pla, entre altres.Mentre Claudi Ametlla va ser a França, va estar en contacte amb periodistes de l’agència de notícies internacionals Havas. A la tornada el van contractar com a corresponsal. Ametlla fou condecorat amb la Legió d’Honor Francesa per les seves activitats a favor dels aliats a la Gran GuerraPosteriorment va fundar la seva pròpia agència, Fabra, que fou col·lectivitzada durant la guerra i incautada durant el franquisme, i se li canvià el nom pel de Agencia EFE.

Context

Des de l’AMCE hem volgut recuperar aquestes fotografies per recordar el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, coneguda com la Gran Guerra (28 de juliol de 1914 - 11 de novembre de 1918).
Claudi Ametlla va viure l’esclat de la Gran Guerra. En el conflicte s’enfrontaven l’Imperi alemany, Àustria-Hongria i Itàlia contra el Regne Unit, França i l’Imperi Rus, que finalment en va sortir victoriós. Durant la guerra Claudi Ametlla es trobava a la ciutat francesa de Reims com a corresponsal de guerra per la revista Ibèria.
La catedral de Reims va ser durament bombardejada perquè els alemanys consideraven la seva catedral com un símbol de França. El temple va ser bombardejat i cremat de manera que va caure la coberta. La catedral de Reims va ser restaurat el 1919 sota la direcció de Henry Deneux, arquitecte en cap dels monuments històrics i es va reobrir el 1938.
Acabada la guerra Claudi Ametlla, que era militant d’Esquerra republicana, fou nomenat Governador Civil de Girona el 1931 i Governador Civil de Barcelona, el 1933. El 1936 fou elegit diputat al Congrés de Madrid pel Front d’Esquerres. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola es va veure obligat a exiliar-se a França. El 1948 va tornar a Catalunya però visqué sota vigilància policial.

Més informació

AMETLLA, Jordi, “Claudi Ametlla Coll“ a  Gent de Castelló. La seva vida i la seva obra (segles XVI-XX). Ajuntament de Castelló d’Empúries (2000) p. 87-92.
DOÑATE, Mercè. Clarà. Catàleg del fons d’escultura. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona (1997). pàg.134-135

dimecres, 11 de juny de 2014


Els estatuts del Sindicat d’Olivarers de l’Empordà

 Detall del segell del sindicat


Dades arxivístiques del document:
CAT AMR 12.2. Fons Família Coll, 3.10.2.4. Sindicat d’Olivarers de l’Empordà, Estatuts del Sindicat d’Olivarers de l’Empordà, 24 d’abril de 1913. Català i castellà.

Història arxivística:
La família Coll féu donació del seu arxiu familiar l’any 1996, moment en què ingressà a l’AMR i fou sotmès a diferents operacions de tractament tècnic arxivístic en els anys successius. En concret, la documentació en paper fou tractada pel personal de l’AMR i l’any 2000 per la historiadora Rosa Lluch, que en féu una classificació provisional.
Tanmateix, han estat nombroses les vicissituds anteriors d’aquesta documentació patrimonial, generada des del segle XIII. Fonamentalment, cal destacar que l’enllaç matrimonial, a mitjan segle XIX, de Benet Coll Custou, de Roses, amb Verònica Caritg, de Lliurona, permeté la unió de dos grans patrimonis agrícoles i, conseqüentment, dels seus respectius arxius.

Contingut:
El 24 d’abril de 1913 un conjunt de propietaris de la comarca, la majoria residents a Figueres, es reuniren al local de la Cambra Agrària comarcal per aprovar els estatuts del Sindicat d’Olivarers de l’Empordà que havia de posar en valor, i en ordre, la indústria de l’oli empordanesa. Els socis fundadors van ser Miquel Coll Caritg, Pere Pou, Josep Rodeja Gay, Josep Maria Junyer, Antoni Rocalba i Francesc Sala Sabrià.

Primera pàgina dels Estatuts del sindicat


Context:
Amb l’ànalisi dels estatuts que van aprovar els principals productors comarcals es pot veure la necessitat que hi havia de crear un marc per afavorir una millora en la productivitat i els cultius de l’olivera i en l’elaboració de l’oli empordanès. En aquest sentit, els grans productors volien tenir el control de la indústria olivarera empordanesa per evitar l’adulteració de l’oli amb altres olis que no fossin extrets de l’oliva. Un fet similar va passar amb la Unió de Vinyaters que perseguia “la falsificació i defraudació” dels vins empordanesos. En la instància de presentació dels estatuts al Govern Civil es deia que el sindicat tenia com a objectiu la defensa dels interessos econòmics dels diversos propietaris.
Aquestes necessitats ja les va les va posar sobre la taula Joan Tutau el 1888 en el seu premiat treball Medios de levantar la agricultura del Ampurdán de su postración, ocasionada por la pérdida de sus viñedos, la poca producción de sus olivares y el bajo precio de los cereales, en el qual assenyalava la necessitat de recuperar i modernitzar el cultiu de l’olivera, que no s’aconseguiria fins als anys de la Mancomunitat. Segons el mateix estudi, persistia encara molta maquinària obsoleta amb la presència de poques premses hidràuliques, que es començaren a instal·lar amb el canvi de segle.
Es preveia que l’entitat tingués una durada de 20 anys si els seus associats no aprovaven el contrari. Segons la documentació conservada a l’arxiu de la Família Coll de Roses, l’any 1929 el mateix Miquel Coll Caritg es va fer soci del Sindicat Oleolícola de la Garrotxa i l’Empordà, un fet que permet suposar que el primer sindicat fundat l’any 1913 ja no deuria existir.

Més info:
P. Gifre (dir), Història de l’Alt Empordà, Història de les comarques gironines, volum I, Girona, Diputació de Girona, 2000.