divendres, 31 de juliol de 2015

Els pagesos de remença del comtat d’Empúries. 1488

ARXIVAE. El document del mes d’agost.    Núm. 13


Dades arxivístiques del document:
CAT AMCE 05 Arxiu Ducal de Medinaceli. Comtat d’Empúries. Document núm. 10.526.  Denunciacions dels pagesos de Remença que tenien capmasos ronechs y altres honors en lo comtat de Empuries.  Inventario de las personas que tienen las masadas, de las personas que fueron en el sindicado del rey don Alfonso.  1488. Suport digital (354.403-418). Català i llatí

Història arxivística
L’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries disposa d’una còpia microfilmada del fons del comtat d’Empúries. Els 11.058 documents que consta el fons són propietat de la Fundació Casa Ducal de Medinaceli i van ser lliurats a l’ajuntament per la Generalitat de Catalunya el  març del 2001. La cessió  va ser factible gràcies a  la signatura de dos convenis. Actualment, els documents es poden consultar digitalment.

L’arxiu dels comtes d’Empúries és un dels més antics de tot l’estat espanyol. La seva formació es va produir al segle XI quan Ponç I, comte d’Empúries i Peralada, manà concentrar  tota la documentació que havia estat generada en el seu territori al castell de Quermançó (Vilajuïga).
Al llarg del segle XIV l’arxiu  va ser traslladat a Castelló.  La primera dada conservada en relació a aquest fet és de l’any 1368, inicialment estigué en poder dels notaris i oficials del comte fins a ser dipositat definitivament a la segona planta de la Cort de l’Audiència del comtat, situada a la plaça dels Homes.  Tot i que al segle XV el comtat va ser annexionat a la Corona aragonesa i el 1475 el comte d’Empúries, Enric II d’Aragó conegut com l’infant Fortuna va ser elevat a duc de Sogorb, la documentació va continuar dipositada a Castelló fins a final del segle XVII.
Arran de l’aliança matrimonial d’Alfons d’Aragó, fill de l’infant Fortuna, i l’hereva del ducat de Cardona, Joana Folch, el patrimoni de la casa Empúries-Sogorb es va fusionar amb la Casa de Cardona. El 1622 els dos grans arxius nobiliaris es van concentrar en un sol dipòsit que es va conèixer com l’Arxiu General dels estats dels ducs de Sogorb i Cardona. Aleshores, l’arxiu dels comtes d’Empúries que encara restava a Castelló va ser traslladat al castell d’Arbeca (Baix Urgell). L’encarregat de traslladar els documents fou el notari tortosí Joan Busquets. Però l’esclat de la guerra dels segadors (1641-1660) va fer que l’arxiu fos traslladat novament, aquesta vegada  a Lucena (Andalusia), aquest fet no va fer més que agreuja la gran desorganització que patien els documents.
El 1661 el duc, Lluís Ramon Folch, va contractar els serveis del notari castelloní  Bernat Josep Llobet per a fer-se càrrec de l’organització i descripció de l’arxiu. El nou arxiver hagué de desplaçar-se fins a Lucena on, poc temps després, també seria l’encarregat de tornar a traslladar tota la documentació dels estats catalans i valencians cap a la vila de Falset (Tarragona).
A finals del segle XVII i arran d’una aliança matrimonial, el patrimoni dels estats de Sogorb i Cardona s’agrega a la casa dels Medinaceli.

El 1714, i per por que els documents fossin destruïts per la guerra, foren traslladats a la casa del governador de les baronies de Tortosa, i posteriorment a la casa Gralla del carrer Portaferrissa de Barcelona. El 1854 l’arxiu fou traslladat a Madrid, on restà fins al 1960, any que s'instal·là a la Casa Pilatos de Sevilla, residència dels ducs de Medinaceli.  Actualment l’Arxiu Ducal de Medinaceli (ADM) es troba dins de l’Arxiu de la Noblesa bastit a l’Hospital de Tavera, als afores de Toledo. A la Casa Pilatos de Sevilla, seu de la Fundació, hi resten els inventaris de Busquets i Llobet.

Contingut
El document correspon al número 10.526 i es tracta d’un plec relligat que consta de 14 folis. S’hi recull la relació dels masos rònecs i abandonats sobretot per la crisi dels segles XIV i XV del comtat d’Empúries i la relació dels pagesos de remença que van signar el sindicat del rei Alfons IV el Magnànim.
Hi podem trobar informació d’algunes de les parròquies que formaven part del comtat d’Empúries com ara  Sant Jaume d’Espolla, Sant Joan de Rabós i l’Estanyol,  Vilarrobau, l’Armentera, Vilamacolum, Vilacolum, Sant Tomàs, Empúries, Sant Miquel de Fluvià. Vilanova de la Muga, Sant Esteve de Pedret, Torroella de Fluvià, Vilajuïga, Sant Climent Sescebes, Sant Pere Pescador, Sant Pere de Rodes, Santa Eulàlia del castell de Quermançó, Sant Quirze de Colera, Freixa, Pau, Sant Silvestre, la Garriga.


Context
Els remences eren pagesos adscrits a la terra que cultivaven, no podien deixar-la sense pagar una redempció al seu senyor feudal. Diferents revoltes al camp català van desembocar en una sentència promulgada el 1455 pel rei Alfons IV el Magnànim, que suspenia la prestació dels mals usos. El reu va permetre als pagesos reunir-se per escollir un representant que defensés els seus interessos davant del monarca i recollís diners per pagar les seves redempcions. 

La promulgació per part del rei Ferran II de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) abolia la remença i els mals usos a canvi d'un pagament. Però els conflictes no es van acabar fins el 1488 amb la creació del Sindicat Remença, en què representants remences van ocupar-se de la recaptació dels pagaments que havien de fer els pagesos per a compensar als senyors feudals de l'abolició de la servitud. 
Per saber-ne més:
LLUCH BRAMON, Rosa: Els Remences: la senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona. Documenta Universitària: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. 2005

AJUNTAMENT DE GIRONA. ARXIU MUNICIPAL DE GIRONA. Llibre del Sindicat Remença de 1448. http://www.girona.cat/sgdap/docs/Dossier_premsa-Remences.pdf

dimarts, 7 de juliol de 2015

       
                 El document del mes de juliol de 2015

                 Fer de l'Alt Empordà un petit Japó
 
 
Dades arxivístiques del document
CAT AMR 1.1. Fons Ajuntament de Roses, L127 U03 Ferrocarril. Estudis, 30 d'agost de 1986, castellà.

Història arxivística
La documentació que conforma el present projecte sempre ha estat a l'oficina tècnica de l'Ajuntament de Roses fins que es transferí a l'Arxiu Municipal de Roses. Aquesta documentació no rebé cap tipus de tramitació administrativa.

Contingut

El projecte de tren monovia que l'olotí Pere Solà Amargant, antic treballador del Carrilet d'Olot i històric defensor d'aquest tipus de ferrocarril, presentà a l'Ajuntament de Roses per a la seva adhesió, precisava les seves característiques tècniques, en destacava els avantatges que oferia enfront els camins de ferrro tradicionals i assenyalava els avenços tecnològics que suposava. L'empresa promotora, Eurotren Monoviga SA, fundada a Madrid l'any 1980, tenia per objecte la innovació de la enginyeria del transport ferroviari a partir de les invencions de l'enginyer Julio Pinto Silva. El projecte combinava hàbilment els aspectes tecnològics del tren monovia amb els comercials. Insistia sobretot en les innovacions que incorporava el tren i en els objectius econòmics, de seguretat, estètics i ecològics que es pretenien aconseguir.

Figuració virtual de l'aspecte del rail monovia

 Context
Comunicar eficaçment i ràpidament els principals nuclis de població comarcal ha estat, de fa dècades, una prioritat. Ja fos per ferrocarril, ja fos per carretera, el creixement i la prosperitat econòmiques de les nacions ha passat inexorablement per garantir un sistema de comunicacions modern. Des d'aquesta perspectiva, la proposta de construir un eurotren monoviga, a semblança dels ultramoderns trens japonesos, que enllacés les poblacions costaneres gironines i altempordaneses (L'Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d'Empúries, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou) recuperava una vella aspiració. La Diputació de Girona, en un ja llunyà 1912, també pretengué de relligar tot el front litoral gironí, des de Blanes fins a Vilajuïga, amb un ferrocarril. En ambdós casos les iniciatives no passaren de projectes més o menys engrescadors.


L'eurotren monovia en un entorn urbà

Tanmateix, un prototipus de l'Eurotren monoviga va ser provat de manera experimental al polígon de Sant Pablo de Sevilla, en el marc dels estudis de viabilitat que impulsava l'empresa pública Ferrocarriles de Vía Estrecha (FEVE), sobre una via de 2'4 quilòmetres de distància. Amb tot, però, l'invent de Julio Pinto Silva no va ser explotat comercialment. L'Alt Empordà, doncs, es quedava sense la “vuitena meravella” tecnològica i s'ha hagut de continuar emmirallant amb el tren bala japonès.

Més info
Vídeo de l'Eurotren monoviga experimental:
https://www.youtube.com/watch?v=K69mUMLiUS4