La contracultura del segle XXI a l'Alt Empordà

El document del mes de març de 2017

La contracultura del segle XXI a l'Alt Empordà

Dades arxivístiques del document
CAT AMR 14.1. Hemeroteca, col·lecció de la revista Deriva. Revista Cultural de l'Alt Empordà, març 2003-abril 2005. 8 números. Català i castellà.

Història arxivística
La col·lecció de la revista Deriva ingressà gràcies a l'interès de totes les parts implicades, editors, col·laboradors i seguidors entusiastes d'aquest projecte i personal de l'AMR, en conservar per al futur una iniciativa cultural atípica en el panorama editorial comarcal que, a més, sorgia de l'àmbit territorial rosinc.

Contingut
Aquesta capçalera, batejada des d'un inici per un caràcter mal·leable, dúctil i, fins a cert punt, contracultural, no podia pas tenir una periodicitat definida. Apareixia quan estava preparada, quan calia, quan era necessària. Amb poc més de dos anys veié la llum vuit vegades i, generalment, s'organitzava amb una sèrie de seccions més o menys fixes, com Cinc cèntims, Deliris d'un nàufrag, Cartes del lector, Lletra històrica, 4 vents, Molta merda, Imago Mundi, El Divà, Bambàlia, Diccionari del Caos, In vers, Tempus fugit o Qualteració, per enumerar-ne unes quantes. De fet, Deriva no pretenia establir normes rígides o obligacions que no es poguessin transgredir i les seccions eren un aspecte més d'aquest possibilisme d'opcions.

Els seus editors, com un triumvirat clàssic, foren Diego Mestre, Mario Bueno i Toni Martínez. La revista tenia 20 pàgines, excepte els dos primers números que s'allargaren fins a les 28, i era gratuïta, una característica que gairebé volia ser una provocació. Destacava per l'heterogeneïtat i la riquesa iconogràfica, en la qual hi tenien cabuda des de nous creadors fins a experiències fotogràfiques clàssiques, sovint reinterpretades. Nogesnmenys, a partir del número 5 (febrer 2004) el dissenyador de capçalera fou Joan Cardosa.

Portada de juny de 2004

Context

Sembla una eternitat, però no fa pas tant. El mes de març de 2003 apareixia el primer número de Deriva, un mitjà d'expressió d'unes inquietuds culturals noves i transgressores, sobretot a nivell local, atès el sa precedent de La Voz del Caos, una mena de fanzine caòtic, eclètic i dispers, també clarament contracultural. Els lectors que la seguiren fidelment hi trobaren un lloc en el qual s'expressaven nous corrents de pensament, sobretot derivats de la postmodernitat, on es tractaven temes sovint marginats en els canals de difusió institucionals i oficials, en què es donava veu a aquells creadors que transitaven per la fina línia de marginalitat o, almenys, dels circuits establerts per l'autoritat acadèmica. Molt del pensament que des de la crisi iniciada l'any 2008 ha estat en la base de la discussió social posterior, ja havia estat tractat a Deriva: la taxa Tobin o la necessitat d'articular una contribució ètica a l'especulació del sistema capitalista; l'anàlisi de la realitat a partir de la interacció dels interessos del poder («Homes poderosos; figures d'una pàtria sempre imaginària que amaga massa diners, massa petroli i massa morts. Líders d'un món embogit que fa tremolar amb cada nou noticiari», Deriva, 7, novembre 2004) o, per posar un tercer element, l'habitatge.

Tanmateix, el camp de batalla predilecte fou la cultura en qualsevol de les seves formes i manifestacions: teatre, cinema, música, dansa, literatura, el que sigui, qualsevol manifestació cultural, qualsevol cosa que interpel·lés la sensibilitat, tan se val. Però, potser caldria destacar el gust per l'escriptura, la necessitat d'explicar amb elegància, d'arribar a la literatura, de fer la Idea neta i clara, de pretendre poc (només embellir-la).

Deriva fou la necessitat d'un triumvir que reclutà altres persones a les quals els mancava el mateix: una visió nova del que estava passant al seu voltant.