CAT AMCE 64. Fons família Nin Pous. Col·lecció d’imatges núm. 7001. Retrat d’estudi de Josepa Mas Delaigua. Autor: Alfredo Esperon Tisne. Madrid. Data: 1880, juny, 7.
Història arxivística
L’ingrés del fons de la família Nin Pous va ser possible gràcies a la castellonina Maria Comas i família complint la voluntat de Joan Grabulosa, el darrer propietari de l’immoble on es trobava dipositada la documentació.
Des de principi de l’any 2018 l’arxiu municipal va estar treballant en les tasques de recuperació, de neteja i descripció del conjunt documental Nin Pous, que es trobava en unes golfes de la casa situada al número 7 del carrer Carbonar de Castelló d’Empúries, al costat de la Rectoria. La casa, havia estat habitada des del darrer quart del segle XIX per la família Nin Pous. Aquesta família estava formada per Joaquim Nin Mallofré (1845-1929), natural de Santa Oliva (Baix Penedès) i Dolors Pous Lagrifa (? - 1932), natural del Boló (França). La parella es va casar a Castelló d’Empúries el 1871 i van tenir cinc filles. Joaquim Nin era mecànic de professió i formava societat amb altres persones per al lloguer d’una maquinària de batre. A través de la documentació conservada, es creu que Joaquim Nin va arribar a Castelló d’Empúries per a col·laborar en les tasques d’industrialització del molí fariner en el moment en que es va adoptar el sistema de maquinària que actualment podem veure a l’Ecomuseu-Farinera.
El fons està format per diferents patrimonis que s’anaren agrupant des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat. D’entre els fons familiars es conserva documentació dels metges Josep Monrós (1842-1898), Isidre Morera Molinet (1844-1894) i Albert Pagès Garrigoles (-1938) aquest últim casat amb Joana Nin; del mestre Martirià Turró Roura (1890-1963) que estigué casat amb Carme Nin, així com documentació de Joan Grabulosa, el darrer propietari de la casa Nin Pous. També s’ha conservat documentació epistolar d’una filla de la família Nin, Maria de la Caritat (1878-1948) que fou canongessa del Convent d’Agustinianes de Peralada.
El conjunt consta de documentació personal i professional, diversos registres escolars del mestre Turró (1946-1949), balanços i dietaris del lloguer de la màquina de batre de Joaquim Nin & Cia als cortalers de Castelló (1887-1915), una col·lecció hemerogràfica de 32 títols diferents i un total de 2.148 revistes (1791-1986), 78 impresos (1905-1971), 111 unitats fotogràfiques amb 182 fotografies (1860-1971) i 466 volums de la biblioteca patrimonial (1622-1985). Dins la biblioteca s’han preservat diferents ex-libris que permeten conèixer la propietat del llibre i les vicissituds que ha passat. Els volums més antics són de medicina i en destaca un de 1622 així com una bíblia impresa a Venècia el 1758.
Contingut
Retrat d’estudi de la figuerenca Josepa Mas Delaigua, casada amb el metge castelloní Isidre Morera Molinet (1844-1894). Morera procedia d’una família de músics. El seu pare Segismundo Morera era músic de Castelló d’Empúries i el seu avi patern, Francesc Morera era músic de la Bisbal. Isidre Morera es va casar amb Josepa Mas i van viure al carrer Punyalet, 6 de Castelló d’Empúries. Van tenir un fill que va morir quan tenia només un mes de vida, el 23 de febrer de 1894, pocs dies després de la mort del seu pare. Josepa va quedar vídua i al cap de quatre anys es va casar amb el també metge Josep Monrós Farreró, però el dia de Nadal d’aquell mateix any mor i Josepa queda vídua de nou. No es tornà a casar ni tingué fills. La seva amistat amb la família Nin feu que a la seva mort tant els seus béns com els que havia heretat dels seus dos marits, passés a formar part del patrimoni dels Nin. Joana Nin i el seu marit, el també metge Albert Pagès, van residir a la casa del carrer Punyalet, que antigament havia estat de la família Morera.
El retrat que conservem de Josepa Mas és una targeta de visita de l’estudi d’Etienne-Alfred Esperon Tisne. Esperon, d’origen francès, tenia el seu estudi fotogràfic en un quart pis del número 13 de la Puerta del Sol de Madrid. Va estar actiu en aquesta adreça des de 1868 fins de 1887. A partir de 1900 el trobem treballant a l’altre cantó de l’Atlàntic, a ciutats com Bogotà i Caracas. El retrat de Josepa Mas està muntat sobre cartró i mostra una dona vestida de forma elegant segons la moda de l’època. Destaca la complexitat de la seva faldilla, bastida amb teixits sobreposats i volants, i dotada de cert volum gràcies a l’ús del polisson. Com a complement porta un ventall a la mà i recolza el braç en una cadira encoixinada. El fons de la imatge és una escenografia pintada i el terra està decorat amb una catifa estampada amb motius geomètrics.
Context
Al llarg de la història la manera de vestir ha evolucionat tant pel que fa la forma com en els materials. Durant la prehistòria els homes i les dones confeccionaven peces de roba molt senzilles amb les pells dels animals que caçaven i es vestien bàsicament per aïllar-se del fred sense fer diferències entre les peces de roba masculines i femenines. Durant l’antiguitat la forma de vestir ja havia evolucionat gràcies a la invenció del teler i la utilització de nous materials com la llana o el lli. En aquesta època la vestimenta dels homes ja es diferenciava de les dones. Les classes socials també es comencen a diferenciar a través de la qualitat i el disseny de la roba. Això encara s’accentua més durant l’edat mitjana i l’edat moderna.
Però el veritable canvi va arribar amb la revolució industrial, quan la confecció de teles a les manufactures tèxtils es va mecanitzar, es van introduir canvis en el tractament dels teixits i també en la organització social del treball. A més, a partir del 1855 es va inventar la màquina de cosir i les costureres van començar a aplicar tota mena d’ornaments sobre les faldilles com ara els galons, les borles, els serrells o bandes de puntes plegades. La producció de robes cada vegada es feia més econòmica i va permetre escurçar distàncies entre la forma de vestir de diferents classes socials.
A partir de la segona meitat de la dècada de 1850, les faldilles es van expandir gràcies a la invenció del mirinyac, una estructura feta d’una tela rígida, sovint guarnida de barnilles i cèrcols de ferro, per a sostenir, més o menys bombades, les robes exteriors. El propòsit del mirinyac era crear una silueta artificial, accentuant els malucs, i la creació d'una il·lusió d'una cintura petita, juntament amb la cotilla. El mirinyac va ser una revolució per a la forma de vestir de les dones ja que les va alliberar del pes dels enagos.
CAT AMCE 39. Arxiu fotogràfic. Col·lecció Miquel Teixidor Fa, núm. 8373. Retrat d’estudi d’una dona amb mirinyac. Autor: Emili Morera de Barcelona. Any: [1865-1872]
A partir de 1860 els mirinyacs van començar a disminuir de mida en la part superior, mantenint la seva amplitud en la part inferior, fins que a finals d’aquella mateixa dècada va ser reemplaçat pel polisson. El polisson era una mena de coixinet ajustat sobre les natges, sota les faldilles, a fi d’augmentar-ne el volum. Les amplades de la faldilla van disminuir mentre que la plenitud i la longitud van romandre en la part posterior. Per tal d'emfasitzar l'esquena, els volants es van reunir per formar plecs suaus i caigudes com a cortines. La tendència de les faldilles amples va desaparèixer lentament durant la dècada de 1870, quan les dones van començar a preferir una silueta més prima. Les faldilles es van estrènyer a la part davantera i es van adornar amb guarniments.
A partir de la dècada de 1880 el polissó va oferir una protrusió horitzontal exagerada addicional en la part posterior. A causa de la plenitud addicional, la draperia va ser moguda cap als costats o la part davantera de la faldilla en el seu lloc. Cap a 1890, el mirinyac i el polisson van quedar completament abandonats. A finals de la mateixa dècada les línies sinuoses de l’art Nouveau fan que el cos femení adopti la forma en S. Aquesta curvatura és possible gràcies a la cotilla.
A principis del segle XX la moda va donar un tomb important molt més significatiu. A finals de la primera dècada la indumentària va evolucionar en paral·lel a les avantguardes artístiques i apareixen els primers dissenyadors de moda com Paul Poiret o Coco Chanel. A partir de 1907 Poiret llança la línia columna que consisteix en el tall alt i la faldilla recta. Substitueix la cotilla per una cintura gran integrada a la faldilla de manera que cap a 1910 la cotilla ja ha desaparegut pràcticament.
CAT AMCE 61. Germans Palau Massot. Retrat d’estudi de Catalina Massot. Estudi fotogràfic Unal. Any: [1900-1913].
A partir de 1914 s’inicia la línia barril amb robes de colors exòtics i línies amples, es comença a utilitzar esporàdicament la faldilla pantaló i les pells com a element decoratiu dels abrics.
CAT AMCE 39. Arxiu fotogràfic. Col·lecció Jordi Ametlla. Retrat de casament de Carme Peiris Mas de Xeixàs. Estudi fotogràfic Napoleon. Any 1918.
Fins llavors, la moda havia expressat no només les desigualtats entre classes socials sinó també entre homes i dones. Va ser en aquest moment quan els estils reformistes buscaven solucions en l’estètica i en la moda. Poc a poc es comencen a utilitzar els vestits sastre, les faldilles rectes, seguint la forma dels malucs i cada cop més allunyades del terra. Després de la Primera Guerra Mundial aquesta tendència s’accentua. La dona havia entrat en el mercat laboral i començava a practicar esports i el vestit femení es confecciona inspirant-se en la moda masculina: roba de punt, pantalons amples i llargs, jerseis de ratlles marineres, etc. Les noves tendències en la indumentària femenina alliberaven el cos de la dona i donaven llibertat de moviment.
Des d’aleshores fins ara la moda femenina ha anat evolucionant i actualment es dóna prioritat a la comoditat sense abandonar el gust estètic i oferint un ampli ventall de possibilitats adaptats a tots els gustos i necessitats.
Bibliografia
Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans. https://dlc.iec.cat/ [Consulta: 6 de setembre de 2019]
Portal Cliffort. Portal dels fotògrafs del segle XIX a Espanya. Fotoconnexió, 2016. http://www.fotoconnexio.org/clifford/ [Consulta: 9 de setembre de 2019]
TORNAFOCH ROIG, Àngela (2012): Coco Chanel. La revolució d’un estil. Treball de recerca de batxillerat.
Wikipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Indumentària_victoriana#Estil_del_vestit_dels_1860 [Consulta: 6 de setembre de 2019]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada