Vaixells corsaris a l’Empordà.

  El document del mes de setembre 2016

                       

Dades arxivístiques del document

CAT AMCE 08 Tribunal de la subdelegació de Marina. Núm. 42. Procés contra el capità corsari Vicente Calvi de Bastia (Còrsega) i cinc mariners anglesos tripulants del pinc anomenat El Azzardo. 1795, desembre, 18. 37 folis. Castellà.

Història arxivística

El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina (1756-1855) va ingressar a l’Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries juntament amb la documentació històrica generada per l’Ajuntament, els fons de la Cort del Batlle de Castelló d’Empúries i altra documentació notarial. Aquest conjunt documental estava dipositat des de la postguerra en una estança al damunt de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria. Posteriorment els documents van ser traslladats a les golfes, situades sobre la sagristia. El 1987 quan va entrar en funcionament el servei d’arxiu, el rector de la parròquia, Mn. Àngel Suñer, va lliurar tota la documentació a l’ajuntament. 

El fons del Tribunal de la Subdelegació de Marina consta de 149 unitats documentals compostes conservades en tres capses que ocupen 0,36 metres lineals. 

Contingut

Part dels documents que formen aquesta unitat documental fan referència a la reclamació per cobrar les despeses de desplaçament i gestió ocasionades per l’obertura d’un procés judicial contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos. En el plec també hi consta un inventari de la càrrega, de la tripulació i una còpia de Patent de Cors signada el 18 de desembre de 1795 pel virrei de Còrsega, Gilbert Elliot, en nom del rei anglès Jordi III. 

El Ministre de Marina de la província de Palamós, Vicenç Sese de Borja, assessorat per l’auditor de Marina, el castelloní Josep Camps, van iniciar un procés sumari contra el capità corsari Vicenç Calvi i cinc mariners anglesos tripulants del vaixell El Azzardo, que havien atracat a Port Lligat (Cadaqués). El procés judicial s’inicià a Cadaqués i els cinc mariners van ser arrestats i empresonats al castell de Sant Ferran (Figueres). Posteriorment, van ser posats a disposició del cònsol britànic a Barcelona. Desconeixem el motiu pel qual foren detinguts, ja que el document es troba fragmentat. 

Tal com ens indica l’inventari que s’ha conservat, El Azzardo era un pinc amb bandera anglesa de 60 tones que va salpar del port de Bastia (Còrsega) i comptava amb una tripulació de quaranta-u mariners. Estava armat amb 14 canons de guerra, 22 pedrers, 50 fusells, 40 sabres, pólvora, plom i altres municions. El vaixell era propietat de Josep Calvi i capitanejat pel seu fill Vicenç. El Azzardo. Tenia autorització per navegar durant 6 mesos per les aigües del Mediterrani (desembre 1795- juny 1796) i interceptar pirates i enemics de sa majestat el rei d’Anglaterra, capturar-los i conduir-los juntament amb els seus vaixells a les autoritats angleses, tal i com queda reflectit en la Patent de Cors que també s’ha conservat.

           Relació dels tripulants del vaixell, el seu origen i el seu equipatge. La major part dels mariners  eren venecians.

Context

A principis del segle XVII van començar els primers intents per implantar una matrícula que regulés a tots els membres dels gremis del mar per tal que la marina reial els pogués reclutar en cas que fos necessari. A canvi aquests gremis podrien desenvolupar lliurement els oficis del mar (pesca, comerç, etc..). A mitjans del segle XVIII, concretament l’1 de gener de 1751, es van publicar les ordenances conegudes com a Títol o tractat addicional de les ordenances generals de l’Armada. Entre altres coses, aquestes regulaven les funcions dels ministres destinats a exercir la jurisdicció de Marina a les províncies.

La costa espanyola va quedar dividida en tres províncies: Cadis, El Ferrol i Cartagena. Cadascuna d’aquestes províncies estava dividida en nou províncies més. En el cas de Cartagena, les subdivisions eren Vera, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols i Palma de Mallorca. La província de Sant Feliu de Guíxols estava subdividida en quinze subdelegacions: Sant Feliu de Guíxols, Vall d’Aro, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, Pals, Torroella de Montgrí, l’Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, La Selva de mar i Llançà. 

Al capdavant de cada província hi havia un Ministre de Marina, que era el funcionari del cos ministerial encarregat de la governació de la gent de mar, governava des de la capital de cada província i a vegades se’ls assignava subordinats, anomenats subdelegats de Marina. A cada capital de província, - inicialment va ser Sant Feliu posteriorment Roses i finalment Palamós - s’havia de nomenar un auditor o assessor de marina per tractar qüestions judicials i dos agutzils.

El jutjat de marina tenia la competència d’administrar justícia a totes les persones matriculades i havia d’atendre en primera instància totes les causes civils i criminals. També havia de tenir cura dels boscos que subministraven fusta per la construcció naval, la neteja i la seguretat dels ports, molls, fars, etc., l’habilitació d’embarcacions, el control de dotacions de sortida i d’arribada de viatgers, etc. també havia d’intercedir en les arribades forçoses, en els naufragis i les seves restes, en les captures efectuades en cors, etc.

En el plec del document del mes hem localitzat una còpia d’una Patent de Cors. De fet, aquest tipus de document era atorgat pels països i estats de diferents territoris de la Mediterrània a favor d’un corsari per autoritzar-lo a atacar vaixells enemics, d’aquesta manera formava part de la marina de guerra de l'estat que li atorgava la Patent. Aquest tipus d’accions es van utilitzar recurrentment a partir del segle XVI quan els estats no podien mantenir marines. Les patents de cors donaven dret al corsari a utilitzar els ancoratges i els ports de la nació que li atorgava, a tenir accés a les vitualles i subministraments d'una forma igual o similar al que disposaven les naus regulars de la marina, a poder mostrar el document a l'exèrcit enemic en cas de ser capturat i sol·licitar ser tractat com a presoner de guerra i no com a pirata Així, un corsari era un mariner al qui se li havia atorgat una patent de cors per la qual estava autoritzat a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega. El corsari es diferenciava del pirata en el fet que no atacava qualsevol embarcació sinó únicament aquelles que la seva patent autoritzava. L'activitat corsària es va abolir a Europa el 16 d'abril de 1856 amb la Declaració de París.

          

Per saber-ne més

• BRUGUERA BATALLA, Rafel: “Naufragis a la costa escalenca”. Camí de Ronda, núm. 51. L’Escala, 2014.
• MARTIN ROIG, Gabriel: Pirates i corsaris a l’Empordà. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2016. 
• MATEO, José: “Las reales ordenanzas de marina y la regulación de la pesca en el Ampurdán durante el siglo XVIII”. Anals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 37, Figueres, 2004. 
• LLOVET, Joaquim: La matrícula de mar i la província de marina de Mataró al segle XVIII. Mataró: Editorial Rafael Dalmau. Caixa d’Estalvis Laietana, 1980.
• SOLER, Marc: " De naufragis i altres històries". Revista de Girona, núm. 280. Girona, 2013. 
• TRILLA MORATO, Enric: Naufragis a la mar de l’Alt Empordà. Figueres: Brau edicions, 2007.