Document del mes de setembre de 2021
Història arxivística
Referència arxivística
ACAE-110-374-11 Ajuntament de Cadaqués. Cultura: festes majors, festes populars. Capsa 374.
ACAE-110-374-11 Ajuntament de Cadaqués. Cultura: festes majors, festes populars. Capsa 374.
Aquest document que recull les bases del concurs de llançament de pedres de festa major de Cadaqués va ingressar dins del fons documental d’aquesta població a l’ACAE i forma part de la nombrosa documentació digitalitzada i descarregable a ‘Arxius en Línia’ https://tuit.cat/Pp4GQ així com també alguns exemplars de la publicació Sol Ixent (1923-1935) a Xacpremsa.
Contingut
Un concurs de festa major- El que tenim més a prop és el que ens dóna més joc, i això mateix passa amb les pedres a Cadaqués, a l'igual que a Colera, a Portbou i bona part de les platges del cap de Creus. No parlarem ara de pintar-les, decorar-les, transformar-les en objectes d’ús diari com trepija-papers... El llançament de pedres planes i arrodonides –dites al poble passanelles- és una pràctica més que centenària molt arrelada. Presentem un curiós document d’un ‘Concurs de cops de pedra’ de la festa major que pot estar datat cap a els principis dels anys trenta, en què l’empresari local Iu Sala premiava el guanyador amb un magnífic rellotge que tenia prèviament exposat a l’aparador de casa seva. Un articulat de deu punts escrits en un foli a mode de ban públic recollia les condicions per participar-hi. Primer de tot, la Junta de Festes calia que anomenés un jurat que emetria veredictes inapel·lables, com serien el lloc, l’hora de començar la partida, l’ordre dels tiradors, la distància des de la qual llançarien les pedres –entre deu i quinze metres, sobrepassat el límit, quedaria automàticament desqualificat-. El preu de participació individual va quedar fixat en deu cèntims, diners que sufragarien les despeses i una possible ampliació de premis a entregar. El blanc a encertar amb les passanelles seria una llauna de petroli penjada d’un fil. El guanyador rebria un diploma amb el títol de ‘Campió del tir ab pedra’, una medalla i el rellotge, com a mínim. Recollia per escrit poder ampliar el joc amb partides de botxes, joc de barra, discos... sempre que es poguessin entregar algun premi.
Un dels nombrosos exemplars del Sol Ixent, per cert, el de l’1 de desembre del 1929, fa servir el mot passanelles de manera força curiosa, atès que comenta com el metge Víctor Rahola inaugurava en aquell moment les seves estades alternatives entre la capital comtal i Cadaqués i qualifiquen aquestes anades i vingudes com a passanelles.
Context històric
Els jocs i les joguines formen part del patrimoni material de la cultura i són part consubstancial de la mainada de tots els temps. La cultura infantil ha anat generant un patrimoni propi que comprèn tot allò que fa referència al món educatiu i lúdic. Les joguines de tots els temps tant entretenen com diverteixen i es fan estimar. També eduquen en el sentit que transporten el món dels adults al dels infants (Joan Amades).
Aquesta iniciativa lúdica va ser promoguda per l’empresari cadaquesenc, Iu Sala Pomés, home amb molta empenta que mereixeria una biografia pròpia; va ser capità de barco, per passar per endavant a dedicar-se al comerç compaginant amb la salaó de peix; políticament, a part de regidor municipal com a republicà federal convençut. Presidí la Societat l’Amistat i l’Art i Joia. Molt conegut per haver editat una sèrie de postals de Cadaqués. Encara és molt recordat per haver fundat amb Àngel Trèmols i Antoni Julià el quinzenari Sol Ixent (1923-1935).
Tornant a les pedres, alguns cadaquesencs informants de certa edat, passada la setantena, diuen com sempre jugaven a passanelles per les tardes, en sortir de l’escola, preferentment a les platges d’es Portal o a es Poal a partir de la primavera, en què la temperatura i els dies són més llargs. Els nens jugaven més que no pas les nenes, i separats com manava el model franquista inspirat en la ideologia del nacionalcatolicisme. Ara s’hi juga menys, però difícilment un nen que es trobi a la platja Gran o altres de Cadaqués es resisteix a no llançar una pedra damunt de l’aigua de manera que faci el nombre màxim de bots successius.
Més info
No cal recordar que és de consulta obligada del tema el folklorista i etnòleg Joan Amades (1890-1959) i els seus nombrosos estudis, a part de la bibliografia local bàsica que aviat es veurà engruixida amb el Quadern d’Història local de Diputació de Girona i La Caixa.
Contingut
Un concurs de festa major- El que tenim més a prop és el que ens dóna més joc, i això mateix passa amb les pedres a Cadaqués, a l'igual que a Colera, a Portbou i bona part de les platges del cap de Creus. No parlarem ara de pintar-les, decorar-les, transformar-les en objectes d’ús diari com trepija-papers... El llançament de pedres planes i arrodonides –dites al poble passanelles- és una pràctica més que centenària molt arrelada. Presentem un curiós document d’un ‘Concurs de cops de pedra’ de la festa major que pot estar datat cap a els principis dels anys trenta, en què l’empresari local Iu Sala premiava el guanyador amb un magnífic rellotge que tenia prèviament exposat a l’aparador de casa seva. Un articulat de deu punts escrits en un foli a mode de ban públic recollia les condicions per participar-hi. Primer de tot, la Junta de Festes calia que anomenés un jurat que emetria veredictes inapel·lables, com serien el lloc, l’hora de començar la partida, l’ordre dels tiradors, la distància des de la qual llançarien les pedres –entre deu i quinze metres, sobrepassat el límit, quedaria automàticament desqualificat-. El preu de participació individual va quedar fixat en deu cèntims, diners que sufragarien les despeses i una possible ampliació de premis a entregar. El blanc a encertar amb les passanelles seria una llauna de petroli penjada d’un fil. El guanyador rebria un diploma amb el títol de ‘Campió del tir ab pedra’, una medalla i el rellotge, com a mínim. Recollia per escrit poder ampliar el joc amb partides de botxes, joc de barra, discos... sempre que es poguessin entregar algun premi.
Un dels nombrosos exemplars del Sol Ixent, per cert, el de l’1 de desembre del 1929, fa servir el mot passanelles de manera força curiosa, atès que comenta com el metge Víctor Rahola inaugurava en aquell moment les seves estades alternatives entre la capital comtal i Cadaqués i qualifiquen aquestes anades i vingudes com a passanelles.
Context històric
Els jocs i les joguines formen part del patrimoni material de la cultura i són part consubstancial de la mainada de tots els temps. La cultura infantil ha anat generant un patrimoni propi que comprèn tot allò que fa referència al món educatiu i lúdic. Les joguines de tots els temps tant entretenen com diverteixen i es fan estimar. També eduquen en el sentit que transporten el món dels adults al dels infants (Joan Amades).
Aquesta iniciativa lúdica va ser promoguda per l’empresari cadaquesenc, Iu Sala Pomés, home amb molta empenta que mereixeria una biografia pròpia; va ser capità de barco, per passar per endavant a dedicar-se al comerç compaginant amb la salaó de peix; políticament, a part de regidor municipal com a republicà federal convençut. Presidí la Societat l’Amistat i l’Art i Joia. Molt conegut per haver editat una sèrie de postals de Cadaqués. Encara és molt recordat per haver fundat amb Àngel Trèmols i Antoni Julià el quinzenari Sol Ixent (1923-1935).
Tornant a les pedres, alguns cadaquesencs informants de certa edat, passada la setantena, diuen com sempre jugaven a passanelles per les tardes, en sortir de l’escola, preferentment a les platges d’es Portal o a es Poal a partir de la primavera, en què la temperatura i els dies són més llargs. Els nens jugaven més que no pas les nenes, i separats com manava el model franquista inspirat en la ideologia del nacionalcatolicisme. Ara s’hi juga menys, però difícilment un nen que es trobi a la platja Gran o altres de Cadaqués es resisteix a no llançar una pedra damunt de l’aigua de manera que faci el nombre màxim de bots successius.
Més info
No cal recordar que és de consulta obligada del tema el folklorista i etnòleg Joan Amades (1890-1959) i els seus nombrosos estudis, a part de la bibliografia local bàsica que aviat es veurà engruixida amb el Quadern d’Història local de Diputació de Girona i La Caixa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada